Desembre 2017
per Raquel Herrera

20 de desembre de 2017

Els carrers seran sempre nostres?, em preguntava quan ho corejaven una vegada i una altra a les manifestacions suscitades per la brutal intervenció policial (més d’un miler de ferits) contra el referèndum d’independència català.

Aquesta tardor, els carrers barcelonins s’han omplert de banderes antagòniques onejades per multituds creixents on avançar lentament suposava un èxit d’assistència, a l’hora que altres espais, les xarxes ultra-veloces, facilitaven el xoc de relats incorpori però no indolor, sota la vigilància primera d’helicòpters brunzidors i l’amenaça segona d’haver d’identificar-se en línia.

Quina és la velocitat de l’art en aquest context? Quin pot ser el paper dels espais GRAF, entre el runrún del cel i la rebequeria del sòl, travessats per l’enèsim tuit i l’enèsim whataspp que impossibiliten l’equidistància?

Com és costum, l’inici de la tardor havia suposat un batre col·lectiu d’ales per mostrar multitud de propostes artístiques: de fet, la clausura de la Barcelona Gallery Weekend va coincidir amb el referèndum de l’1 d’octubre. Interessaria conèixer el balanç: quantes rutes es van celebrar?, quantes es van cancel·lar?. De qui són els carrers en aquest impasse de governs que es repel·leixen, d’antítesis propagandístiques i víctimes propiciatories?

La meva escriptura flaqueja davant una incertesa que no promet resoldre’s amb les eleccions imminents. Què passarà(n)? El dia després, si més no, espanta, per la qual cosa en aquesta ruta proposo reencarnar el nostre particular angelus novus benjaminià: mirem mentre puguem, girem la vista, mentre ens deixin, cap al futur de les interpretacions de la història.

Per això, destaco les següents propostes com a possible prescripció postpolítica:

Als carrers:

Fernando Vijande: Retrat: 1971-1987> Fundació Suñol (co-organitzat per la fundació i José Luis Alexanco): els esforços galerístics de Vijande per a promoure artistes espanyols, precisament en dècades de canvi com van ser la de les raneres de la dictadura, i els primers anys d’eufòria cultural socialista. Si Vijande destaca per haver portat al Guggenheim novaiorquès la mostra New Images from Spain (1980), no puc evitar especular sobre quins serien aquestes “noves imatges” en una hipotètica mostra realitzada per exemple al 2020.

Barcelona vista del Besòs> La Virreina Centre de la Imatge (Patrick Faigenbaum i Joan Roca, comisariades per Jean-François Chevrier i Jorge Ribalta): narració fotogràfica, urbana i recent (1999-2007) des d’espais considerats com a “perifèrics”. Em pregunto què pensen els objectes i subjectes d’aquestes imatges respecte a la profunda dissensió de l’actual centre urbà i polític. Se senten identificats o guarden, encara més, les distàncies?

A les xarxes:

Alternar entre les conferències La revolució que ve, i Les il.lusions perdudes, que van tenir lloc a La Virreina Centre de la Imatge el 17 i el 9 de novembre de 2017, respectivament.

La trobada La vida de les històries. El testimoni filmat, que ha tingut lloc a la Fundació Antoni Tàpies el 12 de desembre de 2017, dins del seminari internacional The life of stories. The filmed testimony.

Aquestes dues últimes em permeten connectar amb una proposició que transita entre els carrers i les xarxes: StoryData és un col·lectiu de dones periodistes que, per al seu nou projecte #*RelatsOberts1o, recull, a través de les xarxes socials, vivències que els hi permetin construir un relat visual sobre el succeït l’1 d’octubre.

Després d’aquests suggeriments, concloc preguntant: Què pot aportar l’art a aquests carrers de vegades sorollosos, de vegades silenciats, de vegades nostres, de vegades ocupadts, però sense una “k” que les desvinculi del discurs oficial i el seu desplegament contrahegemònic?

—

Text de Raquel Herrera per a GRAF. Raquel és professora, investigadora i traductora de Comunicació Digital Cultural.