Setembre 2015
per Ryan Rivadeneyra (Fireplace)

Se suposava que aquesta ruta anava sobre plantes i jardins, però durant tota la ruta només podia pensar en sexe i aliens. Sempre em passa,la gent em demana que pensi en alguna cosa i d’alguna manera, en algun moment, el sexe apareix en el meu cap, i els aliens probablement estiguin entre el top 5 de coses que m’apareixen, juntament amb les pel·lis, el menjar, i quelcom més (dofins?). Però aquesta vegada és una mica diferent, tinc les meves raons.

Bé, així que un dilluns gris i xafogós vaig fins al Parc del Laberint d’Horta i arribo xop de suor. Si de debò vas a fer aquesta ruta, que per descomptat recomano, suggereixo que vagis un dimecres o un diumenge, els dos dies que l’entrada és lliure. Si no, l’entrada són 2 euros i escaig. Una vegada que entris, envolta el palau principal per la dreta, en comptes d’anar directament al laberint. Al final del camí trobaràs un bust d’una dona sense cap. La decapitació d’escultures com una forma de iconoclàstia ha existit sempre, però em va semblar molt commovedor trobar-ho en aquest context, un lloc tan romàntic per a aquest tipus de violència.

A partir d’aquí, dirigeix-te cap amunt, per l’escala en el costat dret, i camina cap al laberint de bardisses. Abans de venir, algunes persones em van dir que el laberint va sortir en El Perfum, aquesta pel·li cutre de 2006 (de fet, si Googleas “rutes Barcelona El Perfum”, trobaràs que algú ha creat una ruta que visita tots els llocs Barcelona ​que van sortir en la pel·li. Em vaig assabentar que l’escena de l’orgia al final va ser rodada en el Poble Espanyol- ugh! La gent té massa temps lliure per estar fent rutes de merda per la ciutat). Jo només podia pensar en “El Resplandor”, per descomptat. Aquesta escena final en la qual el nen està sent perseguit per Jack Nicholson pel laberint de bardisses m’acollonia un munt, però alhora aquesta presa p.o.v. amb la càmera volant per la neu darrere del noi és al·lucinant. Així que, si entres pel mateix camí que jo, l’entrada de la dreta baixant les escales, arribaràs al centre de l’estirada i pensaràs “merda, això era tan fàcil que no puc creure que hagi vingut fins a aquí per a això.” Però si després, sortint del centre, enxampes un camí diferent, et perdràs a sac i et creuaràs amb gent perduda per aquí amb cara de tocacollons, la qual cosa és bonic (jo també tenia cara de tocacollons). Per tant, no hauries de fer-ho com ho vaig fer jo, que és per les escales a través del centre, el millor és a través de l’entrada principal del laberint en la cantonada inferior esquerra. Una vegada perdut per aquí en el laberint, una de les millors sensacions és trobar-te en un camí sense sortida i retrocedir pels teus propis passos, admetent el teu error (alguna cosa que no faig suficientment). Quan arribis al centre fes un cop d’ull al cartell bonic que diu EROS. És encara més bonic que l’escultura que tenen del nen, que és la versió grega de Cupido, el déu de l’amor i el desig sexual.

Quan surtis, segueix anant costa amunt i gira a l’esquerra. Aquí, hi ha un turonet amb unes escales improvisades gracioses que porten a un lloc de descans romàntic on les parelles joves adolescents semblen venir a passar l’estona i escriure els seus noms en la tanca de fusta que ho envolta. Oscar & Paty, Roger & Cristina (per sempre), Laia & Abert, o Hector & Lyzeth van ser alguns dels millors grafiti d’amor que hi havia.

Haig de dir que el prototip de persones que solen venir a aquest parc és bastant divertit. És més que gens guiris i txonis. Així que si tens la sort que vaig tenir, potser podràs veure una sessió de fotos de txonis teenagers fent fotobooks. Va ser súper bonic: una txoni i el seu killu van passar com 20 minutos posant entre i al voltant del laberint, fins a van fer l’escena aquesta de Titanic amb els braços en l’aire amb la cançó de Celine Dion. Si no trobes cap sessió fotobook que et faci riure una estona, fes-te un volt per la resta de parc, on veuràs que gairebé tots els troncs d’arbres tenen algun tipus de cor o els noms de parelles joves o guiris italians tallats en l’escorça.

La següent parada de la ruta és el jardí vertical en la avinguda Josep Tarradellas. Si vas venir amb bici o tens Bicing, agafa la Ronda del Dalt fins a Balmes, i després baixa tot el camí fins a la Diagonal i creua l’Eixample fins a arribar a l’avinguda Tarradellas (o Carrer de Berlín, 109). Recomano el passeig amb bicicleta cap avall, ja que bàsicament no has de pedalar i pots creuar tota la part superior de Barcelona (la part a la qual mai anem) en uns 10 minuts.

El jardí vertical és bastant bonic, encara que no hi ha molt a veure. No obstant això, és en un lloc tan rar que la normalitat de la situació fa que sigui estrany. Em vaig trobar mirant el costat d’un edifici de l’Eixample durant 15 minuts mentre atònits transeünts em miraven sospitosament mentre jo mirava l’edifici, sense saber el que estava veient i per què estava allí. També hi ha un petit telescopi que es pot fer servir per veure les cinc flors que per casualitat estaven florint i no morint-se en la calor infernal d’estiu. Vaig passar deu minuts tractant de prendre una foto a través del telescopi amb el meu mòbil, i em vaig anar.

La tercera i última parada de la ruta és el jardí de cactus a Montjuïc, que està situat en el costat sud de la muntanya, enfront del port industrial. Recomano que vagis caminant o amb bici fins a plaça Espanya i prenguis les escales mecàniques fins al final. Després, creua la avinguda de l’Estadi fins a Miramar, en l’altre costat, tirant cap al port. El nom oficial del parc és Jardins Mossèn i Llobera, així que no et confonguis amb els altres parcs de cactus més petits al voltant del jardí botànic prop de l’estadi.

Bé, sé que al principi vaig prometre sexe i aliens, aquí és exactament on entra tot això. Sobretot els aliens. El parc de cactus sembla d’un altre món, un món rar i la òstia de bonic, habitat per enormes i diminuts fal·lus punxeguts que tenen unes formes, colors, i textures increïbles. Saps el de la conspiranoia de la portada de la “Sirenita”, que diuen que el palau daurat està fet de molts penis? Bé, és el mateix aquí. Et sents com si estiguessis en un planeta petat de tot això. Tots els seus voltants al·ludeixen a alguna forma genital fins al punt de confusió i fascinació. Realment se sent com si les plantes estiguessin vives (bé, suposo que ho estan) i que tenen posats els seus vestits més sexis per atreure tot allò que se’ls hi apropa.

Si viatges des de Miramar i ho envoltes, intenta zigzagejar pels camins del parc, tractant de cobrir tota l’àrea. Et diu que no ho facis pels pintxos, però surt dels camins de tant en tant per lliurar-te dels cactus. No és massa gran, però és en el costat amb més pendent de la muntanya, així que és millor anar costa avall tot el camí després de la rebentada de creuar tota la ciutat. En la part superior, prop d’una de les entrades, hi ha un cactus que té la textura d’alguna cosa a mig camí entre un escrot i uns llavis vaginals. Aquest no té massa pintxos, per la qual cosa pots tocar la seva pell, com la pell atapeïda d’un dofí (el pol oposat a un escrot).

En arribar al centre del parc, hi ha una espècie de plaça principal que està ple de cactus, alguna cosa així com un jardí de sexe tantric alienígena japo-budista. Des d’allí fins i tot podràs veure aquesta part del port on els enormes creuers fastigosos van passant com a gratacels brutalistas dels 70 ficats al llit de costat com la venus d’Urbino. Així que realment et sents com si estiguessis a un oasi, lluny del centre de la ciutat que està plena dels turistes dels creuers menjant paella dolenta congelada i afartant-se de “tinto de verano”.

Per finalitzar el viatge, si encara tens temps i energia, agafa el funicular fins al Paral·lel i pren-te una murciana (meitat orxata meitat granissat de llimona) a la orxateria Sirvent, Carrer Parlament, 56. Sona fastigós però està que et cagues.

–

Ruta per Fireplace (Quim Packard y Ángela Palacios) amb la col·laboració de Zioxla per a GRAF. Text i fotos per Ryan Rivadeneyra.