El barri del Cabanyal és un conjunt de cases de pescadors situat a uns tres kilòmetres a l’est del nucli antic de València. Conegut com el Poble Nou del Mar fins que va ser annexionat a la ciutat el 1897, com a antic poble mariner es caracteritza per conservar el sistema urbà reticular propi de la parcel·lació i les alienacions paral·leles al mar de les antigues barraques de pescadors, les “cabanyes” que li van donar el nom. En substitució de les antigues construccions, les cases baixes que es van anar construint eren d’un estil eclèctic fruit d’una reinterpretació popular dels diferents estils del moment, com el modernisme, l’historicisme i el racionalisme.
El 1993, el Cabanyal va ser declarat Bé d’Interès Cultural per la Generalitat Valenciana, en reconeixement del seu valor arquitectònic i històric, però també social, ja que la singularitat d’aquelles cases va afavorir una cultura pròpia, amb una vida molt connectada al carrer i un fort sentiment d’identitat. Segons la llei patrimonial, això implicava crear un pla especial de protecció que en garantís la conservació, però el 1998, tan sols cinc anys després, l’Ajuntament de València, llavors governat pel Partit Popular, va anunciar un pla de remodelació urbanística per crear-hi un bulevard, ampliant l’avinguda de Blasco Ibáñez uns 800 metres per fer-la arribar fins al mar. Aquesta actuació tan agressiva, que afectava una de les zones més antigues i partia el barri en dos, implicava l’enderrocament de més de 1.600 habitatges. Les reaccions contestatàries no es van fer esperar. La gent del barri va crear la plataforma ciutadana Salvem el Cabanyal, i una forta oposició pública, encapçalada per professionals de la cultura i tècnics especialistes en matèria urbana, va denunciar no només la destrucció del patrimoni arquitectònic i l’esquinçament de la trama urbana, sinó també les nefastes conseqüències per a les condicions de vida dels seus habitants i la seva cohesió social.
En el moment àlgid del conflicte, el 2005, la plataforma Salvem el Cabanyal va convidar Patricia Gómez i María Jesús González. Entre la intervenció artística i la conservació del patrimoni, la pràctica d’aquestes artistes valencianes fa vint-i-dos anys que consisteix a rescatar espais immersos en processos de desaparició o abandó. I això a través d’un singular sistema d’arxiu físic i documental que es basa, d’una banda, en la investigació del context, l’anàlisi dels espais i el seu registre fotogràfic i audiovisual; i, de l’altra, en la intervenció directa sobre grans superfícies murals que són traslladades a un suport de tela, utilitzant el que elles anomenen «estampació per arrencada» i que sorgeix de combinar el principi de transferència propi de l’estampació en gravat i l’strappo de la restauració mural.
