Aquesta sèrie, en què encara estic treballant, va començar fa poc més d’un any. Parla de la llum, la lleugeresa, la levitat. Com ja va sent normal en la meva manera de fer, el trajecte, el recorregut, el moment i la seva emoció són el centre del començament de les meves sèries. M’agrada treballar per sèries, un concepte que d’aquesta manera pot mostrar els diferents matisos que conté.
Estant a la Medina d’Assilah, al Marroc, passava cada dia de camí cap a l’estudi per un carreró estret, de parets blanques, el sostre del qual estava fet de flors de buguenvíl·lea. En entrar en aquest petit túnel, la llum era magenta, inundant-ho tot, filtrant-se a través de pètals de buguenvíl·lea. Hi havia una gran quantitat d’ells caiguts al terra, amuntegats, atrapats, movent-se entre les parets. Aquest petit moment, tot just un instant, em sorprenia cada dia. Sobre el terra, la composició de les flors variava cada dia. No vaig poder evitar emportar-me-les a l’estudi, jugar amb el munt que formaven i dibuixar-les, els seus colors; escriure les sensacions.
Com sempre, aquests moments s’assemblen al moment personal, a la vida al capdavall, a l’efímer i intens, al moviment continu, a l’alegria…
