El cos se’m desdibuixa i apareix el desig de ser una altra cosa, un estriptis, un xou de transformista, un número de folklòrica, un simulacre d’un altre pla d’existència on els cossos puguin ser sons, objectes o un ball. La mecànica sistèmica actual capitalitza els cossos fins al punt que fa que l’única manera possible de contraatacar sigui destruir-los. Per això caldria inventar noves alternatives de cos, noves caixes on tancar-lo i nous mètodes perquè segueixin sent ens vius i sensibles no materialitzats en la fisicitat. Ser un ball hauria de ser una forma digna de cos.
En aquesta recerca, sobre noves formes d’existència menys doloroses, em trobava quan em vaig adonar que el títol d’aquest treball funcionava com un conjur. A l’exercici de fer desaparèixer el cos, aquest es fa més nítid, més present que mai. Un títol present, allunya la idea d’un cos en procés, en espera de ser validat i apareix un cos que ja és i que balla per reivindicar-se.
De la mateixa manera, com una revelació, es creuen a la meva vida les relacions patern filials amb les seves cures de protecció dels cossos i de nou el desig de transcendir. Tant de bo els meus pares es transformin en una altra cosa que no sigui mortal, tant de bo no hi hagués cos, o que es faci tan present que no es vegi. M’he inventat una ficció per entendre-ho.
Soy un baile és la meva relació amb el cos, el súper poder de ser altres coses o la conseqüència de la violència estructural cap als cossos grossos.
