Uno és una peça de nova producció de Claudia Pagès, Nora Haddad i nara is neus, que podria definir-se com un concert: a partir d’una proposta tècnica succinta ─de llum, bateria i text─, es fa una lectura de la història que col·lapsa diversos temps a present del seu esdevenir performatiu.
En els darrers anys, els textos, escultures i dibuixos de Claudia han consistit en formes de reparació temporal lligades a una cronopolítica queer. Enfront del temps productiu del capitalisme neoliberal i del biològic reproductiu, davant del temps històric tradicional teleològic i únic, la cronopolítica proposa altres relacions entre el cos i el temps que permeten posar veu i cos a les dissidències que produeixen afectes diferencials. Aquestes noves formacions temporals, transhistòriques i desviades, es materialitzen en aquesta performance com a possibilitats de bregar amb l’arxiu, les extraccions, les inscripcions i la violència històrica a través de la il·luminació, la veu i el so.
Els llums làser col·lapsen el temps de forma literal: la seva tecnologia high-tech és un salt temporal pel que fa a tecnologies medievals analògiques. Els dibuixos que projecten parteixen de les firmes notarials medievals, de les filigranes i marques d’aigua utilitzades al segle XV com a formes negatives de circulació del poder. Els làsers arxiven el material per projectar-lo a les parets a manera de pintades, de grafits que es mouen a l’espai i són impossibles de fixar. Lluny dels làsers verds de la cultura de club, es conceben pintades murals animades, un arxiu mòbil fet amb llum de significants de poder fracassats que viatgen i es fragmenten transhistòricament. Aquesta manera de revelar el passat en el present, d’invocar formes de violència latents que encara li donen forma des d’un temps anterior, també anuncia futurs nous, politemporals, polivocals i vitals que tenen lloc en l’experiència mateixa del seu transcórrer performatiu.
Si les parets de la sala seran temporalment una publicació material, el text coreogràfic circula per l’espai amb ressonàncies somàtiques en una dualitat al mateix temps negada. Ritme, llum i veu s’acompanyen trencant el text. Aquesta combinació de textos i ritmes coreogràfics dóna com a resultat un excedent de significants que interactua amb el cos del públic, interrompent-ne el temps i trencant-ne la linealitat. És a la fractura des d’on opera, buscant crear una constel·lació d’obres fugitives.
