El 2013, poc temps després de deixar La Porta, em va arribar una invitació del Teatre Ensalle de Vigo per participar a ‘Sis Cordas’, un programa on més que una peça es demanava compartir l’esbós o apunt d’un treball futur. I vaig acceptar. Em va semblar una oportunitat excel·lent per tornar a posar el cos a escena i seguir reflexionant sobre les condicions que fan possible la trobada amb l’altre, amb els altres. En aquella ocasió vaig escriure el text següent:
“He abdicat de continuar sent el que era. He renunciat a la meva identitat a consciència, per poder estranyar-me de mi mateix i així, desposseït, tornar a sentir-me inexpert, immadur, de nou carn fresca i lliure per delectar-me de com desitjar. He abolit la realitat que em sustentava i m’he dedicat a observar com s’esquerda l’estructura fixa sota el pes de la vida mateixa, a observar les runes del que vaig ser escampades al meu voltant. Tranquil·lament, sense pretendre atenuar l’impacte de la caiguda, resistint l’impuls de fer pedaços, la urgència per recompondre’m. Llançar-se a l’acció, alegre, desposseït, contemplant el fracàs com el més probable dels horitzons. He abdicat per intentar un impossible, néixer de nou.”
Revisitar ànima ara, 10 anys després, és un gest i una celebració. També un misteri.
