Oriol, perquè tu m’has demanat “Pucci, escriu”, aquests dies he mirat i visitat els teus darrers olis, i jo, que des de fa tant sento la teva amistat i que des de fa tant també em sento millorada i resguardada a recer teu, he acceptat.
En el primer esguard la meva mirada només ha volgut descobrir, passejar sense cap idea prèvia pels teus quadres, per mantenir-se en una voluntat ingènua de conèixer. Després, el contemplat ha esdevingut record i m´ha permès reconstruir una per una les teves teles i arribar a una segona mirada que ha fet possible que la memòria i la ingenuïtat s’uneixin en la descoberta de la teva nova pintura.
M’he delit amb les flors. Les teves flors, em recorden que en aquest temps pertorbat i pertorbador elles mostren la bellesa i la vida no apresa, la qualitat que els dona la natura de ser tal com són, unes vegades rotundes i d’altres trèmules. La visió de la llum que les teves flors irradien m’ha captivat.
