I a qui podria no interessar la poesia i la seva forma i la manera en què la forma de qualsevol poema impregna a escala la seva època, i la manera en què alguns poemes albiren o bé obren la següent? I qui podria no voler llegir cinc-centes pàgines sobre un dels moments més vibrants de la poesia feta dins i fora del llibre, alhora que es desfeien i refeien la resta de límits i consensos de l’ordre polític i estètic que van representar els anys seixanta i setanta? I què deu voler dir sobre les nostres maneres de llegir —i per tant d’estar—, relacionar-nos i comprendre avui el fet que gairebé tota la poesia o forma verbal intensificada i no muslificada soni rara, difícil, lenta i problemàtica? I no deu ser aquesta aparença de dificultat (o ideologia de transparència) un dels obstacles que avui defineixen el nostre fer i el nostre saber: el que podem fer, el que fem per saber i el que podem saber?
A partir de la publicació d’El momento analírico, de María Salgado, per l’editorial Akal, les professores Selina Blasco (UCM) i Virginia Trueba Mira (UB) conversen amb l’autora sobre el llenguatge no només com a material de la poesia i l’art, sinó com a luxe descartat per l’economia informacional del neoliberalisme, del canvi que suposa en la pintura la presència del text, d’una possible història alternativa de la poesia feta a Espanya que trenqui amb alguns mites de la hispanística canònica, i d’una reanàlisi transfeminista dels arxius, històries i genealogies que doni la volta també a les neoavantguardes del segle xx que s’analitzen al llibre.
