A Death of A, Kandis Williams adapta La mort d’un viatjant, del dramaturg nord-americà Arthur Miller, aprofundint en l’ús teatral del soliloqui i les complexitats de mostrar la interioritat d’un personatge. El resultat és un monòleg interpretat per un actor negre en un espai abstracte que adquireix context mitjançant imatges projectades en pantalles annexes. Convertint el protagonista, Willy Loman, en un home negre, es complica l’aspiració universalitzant del personatge de Miller, fonamentada en els grans temes humans: els somnis, els conflictes morals, el destí, el fracàs i la mort. Però, tal com explica Saidiya Hartman, la transsubstanciació de la vida d’un cos negre en una abstracció universalitzable dels trets humans és improbable, per no dir impossible. La relació d’aquest Willy Loman amb tot allò que defineix l’home està marcada per una dissonància que Williams amplifica afegint imatges a la veu de l’actor. Els seus somnis i la seva mort es barregen amb la memòria visual de cossos negres agredits, fetitxitzats i espectacularitzats a internet, a la televisió, a Hollywood o a Broadway.
Des del començament, veiem imatges de detonacions nuclears. Aquestes proves tenen l’origen en els anys quaranta i van començar a filmar-se i a televisar-se poc després, coincidint amb els anys d’escriptura, estrena i recepció de La mort d’un viatjant. A aquests talls d’explosions sintetitzades i estetitzades que abstreuen la violència, Williams n’hi afegeix d’altres que documenten els seus efectes destructius sobre una casa, de vegades habitada per ninots de prova que simulen ser una família americana qualsevol. Les indicacions de Miller per al decorat de l’obra descriuen una casa de parets transparents que són travessades pel passat i el futur, una casa amb un cert aire de somni, com si l’interior fos una exteriorització de la ment de Loman –al començament, Miller va voler titular l’obra L’interior del seu cap i representar-la dins d’una calavera gegant. El viatjant entra en escena explicant que està esgotat, que no pot més, que no es pot concentrar en la carretera perquè l’assalten les imatges que l’envolten i els seus propis somiejos. Les bombes que exploten i les cases arrasades es combinen amb citacions de J. Robert Oppenheimer sobre la negació del mal interior i de Martin Luther King Jr. sobre la relació del seu somni amb el somni americà, cosa que incorpora contextos que difracten el guió de Miller. La delimitació humanista que fa l’autor de la porositat de la psique humana cap al seu entorn social es trenca i s’obre a un trauma més profund i remot –aquí la destrucció de la bomba afecta l’interior de la casa i el seu habitant. La seva concepció marxista del somni americà és enfrontada directament a l’enormitat del mal que el sosté i la negació de l’esclavitud queda exposada com a violència fundacional que estructura el capitalisme racial.
Mitjançant aquest exercici de collage audiovisual, Williams intensifica les aspiracions experimentals de Miller pel que fa a la construcció escènica del retrat psicològic i la temporalitat de la narració teatral. El desenvolupament sense transicions, acumulatiu, de La mort d’un viatjant es concentra en un soliloqui saturat d’imatges que en desfan encara més la congruència interna. Imatges de famílies afroamericanes recuperades de l’arxiu, de cantants negres a la televisió, de boxejadors i jugadors de bàsquet negres davant el públic, de parelles d’actor negre i actriu blanca, d’objectes d’art africà en documentals, en urnes de museus, d’or robat captat per càmeres de vigilància, de vampirs, de zombis i més monstres del cinema… A mesura que Loman va expressant el seu esgotament, les seves ànsies per agradar, per ser acceptat, per ser competitiu, per aconseguir l’èxit, les imatges li fan descarrilar el pensament i la veu. Converteixen el seu cos en un significant i un símbol polític per a l’espectador, i activen un inconscient col·lectiu creat per la indústria cultural americana, de la qual La mort d’un viatjant forma part des del moment de l’estrena.
Kandis Williams (Baltimore, 1985) viu i treballa entre Los Angeles, Nova York i Berlín. La seva pràctica inclou collage, escultura, vídeo, performance, escriptura, edició i comissariat. Explora i desconstrueix la teoria crítica vinculada a la raça, el nacionalisme, l’autoritat i l’erotisme. Williams també és fundadora i editora de Cassandra Press, un projecte editorial i docent centrat en la disseminació d’idees, la distribució de nous llenguatges i la propagació d’ètiques centrades en el diàleg, l’estètica, l’activisme liderat per persones femme i el coneixement negre. Recentment, ha exposat a la Whitney Biennial, a la 52 Walker i al Museum of Modern Art (Nova York), a l’Institute for Contemporary Art at Virginia Commonwealth University (Richmond), a la Haus der Kulturen der Welt i a la Julia Stoschek Collection (Berlín), al Hammer Museum (Los Angeles), o a The Studio Museum in Harlem (Nova York). La seva obra forma part de diverses col·leccions: la del MoMA, la del Hammer Museum, la del MOCA i la del Baltimore Museum of Art, entre altres.
