Que el món sigui dolent ho considerem un fet. Que ens toqui dibuixar en aquest món és un altre fet, perquè és el món que habitem i del qual no podem escapar. Llavors, què significa dibuixar en un món tal? Què és això de passar els dies dibuixant? No seria millor fer una altra cosa? Ser activista, per exemple? Dibuixar en un món dolent comporta una responsabilitat especial? És una cosa que influeix en la nostra línia, en el nostre traç, en els suports que triem, en els motius que utilitzem i les temàtiques que abordem? Aquest món dolent, té alguna rellevància en el nostre gest, conscientment o inconscientment? I què dibuixar en un món dolent?
Aquesta exposició és una conversa, una miqueta desordenada, sense principi ni final, amb els seus moments de fragilitat i inseguretat, com els mateixos materials de l’expo: paper, tinta, cartó, argila. Produïm aquests grans dibuixos com dos jugadors d’escacs que van dibuixant les caselles del seu tauler a mesura que es desenvolupa la partida, fent servir notes dibuixades dels nostres quaderns, detalls oblidats o jutjats insignificants en el seu moment, proves abandonades, rellevaments varis, de formes i motius. En aquest joc hi ha alguna cosa del Squiggle game teoritzat per Winnicott per a les teràpies amb nens: un produeix un gargot abstracte i l’altre ha de transformar-lo en un dibuix que faci sentit, d’algun mode. Vam anar avançant cadascun amb els seus peons, les seves tàctiques, els seus paranys, les seves obsessions, les seves obertures favorites, acompanyats per múltiples referents i fantasmes. Alguns de fet viuen a la biblioteca de cartó on ajuntem tapes de llibres i burilles de cigarrets, paraules i fum, fum i paraules. Perquè d’alguna cosa estem segurs, és que en aquest món dolent conversar amb un amic mentre cau la nit és una cosa preciosa.
