Fidel al compromís amb el realisme, amb la memòria i amb les qüestions inherents a l’ésser humà, Joseba Sánchez Zabaleta torna a submergir-nos, a través del ritme lent i minuciós de la seva pintura, en aquells territoris d’allò emocional on l’espectador, protagonista silenciós, penetra aliè al temps en introspeccions i derives pròpies de l’existència, quan veu desdoblada la seva ànima davant d’aquest Déu que tot ho veu i no fa res.
El olvido que nos habita és el nou intent del pintor per portar-nos al seu terreny, situant-nos davant d’un mirall amb el lleu pols d’un paisatge inhòspit, d’una taula buida, o d’un espai indeterminat com a fons, sobre el qual situa la natura que intueix extinta davant de nosaltres amb la intenció d’aturar-nos en sec i provocar-nos l’espai per a la contemplació i la reflexió en una mirada frontal. Succeeix que la vida va al galop, que tot és tan efímer que gairebé no queda espai per aturar-se a mirar. Van inculcar-nos la llavor d’allò nou i per això oblidar sembla necessari. Avui revisar el passat resulta pertinent, ja que és l’únic que ens pot fer sentir que hi ha alguna cosa que ens subjecta a la vida, que som una mica millors, que recorrem un llarg camí.
