GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Kao malo vode na dlanu (Com una mica d’aigua al palmell de la mà). Un projecte sobre l’amor a Sèrbia

Lloc: Centre d'Art Fabra i Coats
Sant Adrià, 20
08030 Barcelona
Preu: Activitat gratuïta
Exposició

Dates: del 15 de febrer al 28 d’abril de 2019
Inauguració: dijous 14 de febrer, a les 19 h
Lloc: Planta 3

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats presenta l’exposició Kao malo vode na dlanu (Com una mica d’aigua al palmell de la mà). Un projecte sobre l’amor a Sèrbia, de Mireia Sallarès, que transita pels diferents problemes del pensament amorós.

Al llarg de l’exposició tindrà lloc el seminari Amor per a què? Canviar l’amor per canviar-ho tot? El seminari és gratuït, amb places limitades. Les sessions tindran lloc dins de l’espai expositiu i, puntualment, a la Filmoteca de Catalunya. La inscripció al seminari és obligatòria, amb l’opció d’inscriure’s al seminari complet o a sessions individuals. Inscripcions a centredart@bcn.cat

[ASSAIG OPUSCLE]

Joana Masó​ (comissària)

Per què una exposició sobre l’amor mostra guants gastats, façanes que cauen i fotografies que es fan malbé? Per què veiem rostres que desapareixen darrere d’estris de poc valor o mans que sostenen fotocòpies rebregades en les terres ermes dels camps de refugiats contemporanis? Per què en una pel·lícula que parla de l’amor a Sèrbia es parla de la relació dels treballadors d’una antiga fàbrica col·lectiva comunista privatitzada amb l’organització Učitelj neznalica i njegovi komiteti (El mestre ignorant i els seus comitès)? Una col·laboració que en últim terme es proposava denunciar el capitalisme, davant del Tribunal Penal Internacional de la Haia, per tràfic de persones i noves formes d’esclavitud? Per què en el decurs d’aquesta investigació sobre l’amor es tradueix al català el poema Đubrište (Abocador) de l’escriptor serbi Danilo Kiš? I per què la història d’amor que se’ns explica és companya de la deixalla?

Aquest projecte de Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) va començar quan feia una investigació sobre la veritat a Caracas el 2011. Iniciava aleshores la Trilogia dels conceptes deixalla, llargues investigacions de vida al voltant del qüestionat prestigi polític de conceptes com la veritat, l’amor o el treball. Algú li va narrar la història d’Eros, fill de Penia, l’amor fill de la pobresa, una captaire. Molt aviat, aquesta precarietat de l’amor ressonaria molt més enllà de la precarietat material: l’amor com un concepte deixalla permetia obrir la pregunta de tot allò que no compta, que es menysté o que no val prou en l’imaginari comú entorn de l’amor amb efectes en les nostres vides. Ja que, vinculada etimològicament al verb cadere, és deixalla tot allò que es deixa caure, es llença, es descura o es desatén. Tot allò i tots aquells. Tot.e.s aquell.e.s que deixem caure col·lectivament, com recorda la demolidora definició del diccionari: deixalla, persona que no val per a res.

Però la deixalla és també allò que cal reciclar, descolonitzar, reencarnar. I del qual només podem fer-nos càrrec col·lectivament. L’amor com a concepte deixalla fa ressonar una llarga tradició filosòfica recuperada pels moviments d’emancipació del segle xx al voltant de l’economia de l’amor i la condició reciclable o inutilitzable de l’amor en termes polítics. Quin és el pensament amorós que hem incorporat, qui l’explota i qui n’abusa? Quines desigualtats genera i quina manca de reconeixement arrossega? És l’amor finalment una passió de la dominació o de l’emancipació? Contribueix a reproduir les desigualtats o pot subvertir-les? Pot ser una força productiva i no només reproductiva? És una simple passió o una passió democràtica, d’arrel llibertària? Per tractar de relacionar-se amb aquestes preguntes, en la pel·lícula-conversa al voltant de la qual s’organitza l’exposició i on sembla que només parlin dues persones, hi parlen moltes veus i des de llocs diferents: la lectura de la guerra dels Balcans, la transformació de la propietat des del comunisme i la transició capitalista, la crítica de l’amor romàntic, el llegat anarquista i l’antropologia feminista, la condició dels estrangers i la tragèdia dels refugiats, la psicoanàlisi i la ficció d’un interrogatori policial on l’art es pregunta sobre el sentit de la pròpia pràctica.

Mal d’amor, un dels assajos que han acompanyat la investigació de Mireia Sallarès, el militant i pensador anarquista Errico Malatesta parlava del mal d’amor per parlar del mal de llibertat i del mal de llibertat per parlar del mal d’amor. Per a cap dels dos tenim solucions, deia. Però escrivia que la llibertat de fer allò que es vol és una frase mancada de sentit quan no se sap voler o estimar això que es vol. Malatesta no només deia com d’entrellaçats estaven el treball de l’amor i el treball per la llibertat, sinó també que la llibertat de fer el que es vol només és lliure quan sabem voler, quan sabem estimar. Només som lliures quan sabem produir estimació: quan sabem valorar allò que per als altres potser no val res, no compta o no val prou –com la deixalla. Si no, com ha escrit Fina Birulés, una llibertat per fer només el que es vol s’assembla més a la soledat que a la llibertat.

La mica d’aigua al palmell de la mà de tot.e.s aquell.e.s que sostenen objectes de poc valor en les fotografies que acompanyen aquest projecte sobre l’amor, sostenen aquesta llibertat d’estimar. Helena Braunjštain, la primera persona sèrbia que Mireia Sallarès va conèixer fa una dècada a Mèxic i autora que ha acompanyat aquest projecte des dels seus inicis, recorda les paraules de Jacques Derrida quan deia que tot tractat sobre l’amor hauria de ser un acte d’amor, un acte amb amor. Aquesta llarga investigació de Mireia Sallarès ens confronta amb allò que li pot passar a l’art quan es deixa travessar per una pràctica amorosa. Derrida també parlava de l’immens bosc de prohibicions, de discriminacions, de codis, d’escenaris i de posicions que calia travessar per no seguir separant l’amor d’altres afectes com la caritat o l’amistat. El que donen a pensar les moltes veus i les moltes històries del projecte de Mireia Sallarès és segurament aquesta pràctica amorosa on l’amor s’estén fins allà on no se l’esperava. I on el bosc de problemes no està mai lluny.

Visites guiades tots els dissabtes a les 18 h i els diumenges a les 12.30 h.

Entrada gratuïta.