GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Un dia em vaig creuar amb un meteorit

Lloc: Centre d'Art Fabra i Coats
Sant Adrià, 20
08030 Barcelona
Preu: Activitat gratuïta
Exposició

Amb: Belén Rodríguez, Irene Grau, Pedro Torres, Francisco Navarrete, Julia Llerena, María Molina Peiró, Regina De Miguel i Abel Jaramillo.

Comissària: Carolina Ciuti

En el breu conte «La distància de la lluna» (1965), Italo Calvino ens parla de la voluntat humana en relació amb objectius inabastables, ficcionant un univers en el qual l’espai que ens separa del satèl·lit es converteix també en metàfora dels desitjos, de les passions i de les obsessions terrestres.

Dirigir la mirada cap al cel estrellat es correspon amb aquell impuls vertical al qual els éssers humans sempre hem respost, un ímpetu del cos que revela preguntes sobre l’origen del món, la necessitat d’orientar-se i la inclinació a explorar. Així mateix, i en diferents èpoques històriques, aquesta acció ascendent ha encarnat la forma del somni utòpic, de la por a la invasió, fins a adquirir els trets d’una futura colonització interestel·lar.

Des de les primeres carreres espacials, la possibilitat d’una expansiva «territorialització» de l’univers es relaciona avui dia amb la incertesa del futur a la Terra, i d’aquesta manera es redueix l’aparent distància entre l’alteritat del cosmos i la nostra quotidianitat. És com si l’espai que habitem, «infinit, indistingible i uniforme en totes les seves direccions» (segons el diccionari Cambridge) adquirís substància física i tangible, i ens obligués a despertar-nos del nostre caminar abstret.

Quan el complex debat sobre la naturalesa de l’«espai» va explotar a principi del segle xviii s’enfrontaven dues posicions principals: la racionalista, segons la qual l’espai es corresponia amb la relació de distància o proximitat entre les coses, i l’absolutista, que l’identificava amb una entitat omnipresent i en part reconduïble a quelcom diví. Més tard, Immanuel Kant parlaria de l’espai com d’un concepte abstracte al qual l’ésser humà recorreria per donar sentit al món. D’acord amb la física contemporània, l’espai-temps vindria a ser finalment un contenidor dins del qual ens movem i fluïm, un sistema imperceptible que determina, organitza i afecta la nostra existència.

Abstraient el debat del discurs pròpiament científic i reconduint-lo cap a un context metafòric, la «mirada espacial» oferiria llavors una via per acotar la distància entre l’infinitament gran i el nostre microcosmos quotidià, interrogant aquelles qüestions que ens afecten de prop, segons un moviment a la inversa que des del cosmos interpel·li el cos. Com si, caminant distrets pel carrer, ens creuéssim amb un meteorit.