GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Amie Siegel (ft. Sara Regal): 'The Swamp of Forever. Chapter 2: Coincidence'

Lloc:

Esdeveniment no confirmat.
Preu: Activitat gratuïta
Exposició

La figura del dimoni del migdia apareix a la tradició europea arrel d’un error de traducció, d’una coincidència. Al salm 91 de la Torah es diu: «no temeràs de l’espant nocturn, ni de la fletxa que vola de dia, ni de la pesta que ronda a les tenebres, ni de l’assot que assola al migdia». Hauria de ser la semblança formal entre la paraula hebrea “assot” (yashûd), i la paraula “dimoni” (yeshed), el què fes que la Vulgata traduís aquesta mandra diürna com el dimoni meridià.

Des d’aleshores, i donada la naturalesa solar del sud, no és estrany que els pobles del nord hagin desqualificat obertament a la cultura mediterrània per la seva aparent desídia o la seva mandra, perpetuant els estigmes d’aquest dimoni del sud o migjorn. Aquest ens apareixeria precisament a les hores més lluminoses del dia, sobre l’hora de dinar, quan la llum del sol no projecta ombres i els cossos gairebé semblen deixar d’existir; quan els espectres de la digestió, el somni o el cansament confonen la imaginació amb la percepció.

Amie Siegel (1974, Chicago) porta prop de dues dècades suspenent també aquesta fina línia que separa el conscient de l’inconscient, explorant el potencial d’una imatge que es ramifica per l’espai i el plega, fent-lo coincidir amb la memòria. Per a Siegel el temps de la imatge és una mica com aquest migdia diabòlic, habitat per relacions secretes i aparents silenciosos que només surten a la llum quan decidim parar el flux diari i detenir-nos a mirar, traçant altres formes de continuïtat entre les coses que el món conscient insisteix a separar.

Els films de Siegel s’han descrit amb freqüència com a representacions de la complexa economia complexa que lliga l’autoria amb el gènere, el valor o l’espai arquitectònic. Això és cert a Provenance (2013), una de les seves peces més conegudes, la qual descriu un recorregut que va des de les sales d’estar de diferents apartaments de luxe, decorats amb cadires de Le Corbusier, fins als edificis governamentals que l’arquitecte va construir en Chandigharh, on aquestes mateixes cadires queden amuntegades com a enderroc. No obstant això, més enllà d’enfrontar-nos a les paradoxes d’un sistema de valor especulatiu com el del mercat del luxe o de l’art, les suspensions inexorables de Siegel revelen a més, una manera d’entendre el temps per sedimentació: com si es tractés d’arquetips junguians, d’inconscients col·lectius, Siegel és capaç de revelar que la temporalitat d’una cadira, en subhasta per 34.000 dòlars, és simultània, és igual de real i pregnant, que el temps d’aquesta mateixa cadira com a material d’oficina d’un sol ús. A la seva manera de mirar, res precedeix ni succeeix, ni gira en cercles. Totes les diferències són al mateix temps.

Per a aquest segon capítol del cicle, Siegel reuneix una col·lecció de treballs que continua aquesta experimentació temporal. L’eix en aquesta ocasió és la pel·lícula de Jean-Luc Godard Le Mépris (1963), basada en la novel·la homònima d’Alberto Moràvia Il disprezzo (1954), l’argument de la qual estaria influenciada per la Gradiva de Wilhem Jensen, famosa per inspirar a Freud en el desenvolupament sobre allò reprimit.

Aquesta cascada de dades, lluny de ser gratuïta, és en realitat una petita mostra del sistema desbordant de relaciones que Siegel posa en marxa amb l’obra central de l’exposició, Genealogies (2016), l’objectiu de la qual és explorar la cadena gairebé infinita de personatges, dades i imatges que una pel·lícula o lloc és capaç de concitar quan un es deté en els seus detalls insignificants. D’aquesta manera, com una al·lucinació a plena llum del migdia, Genealogies és capaç de convèncer-nos que existeix una familiaritat delirant entre Sir John Soane, la marca d’ulleres Persol, la Esposizione Universale Roma, Brigitte Bardot, el concert obert de Pink Floyd a Pompeia, Alain Robbe-Grillet, el porno softcore, Hugo Boss o els quadres de Chirico, entre moltes altres referències, en fer que totes aquestes històries coincideixin en un mateix penya-segat rocós sobre el qual s’erigeix la Vila Malaparte, a la vora del Mediterrani, on es va rodar part de la pel·lícula.

Aquesta és a més una de les poques vegades que Genealogies (2016) es presenta en una galeria al marge de la seva obra bessona, The Noon Complex (2016), inspirada en un text de Roger Caillois de títol homònim al voltant, precisament, dels efectes del zenit solar sobre la imaginació. Seguint aquesta lògica espectral del que no projecta ombra, amb aquesta instal·lació multicanal Siegel esborra minuciosament el cos de Brigitte Bardot de totes les escenes en les quals aquesta surt nua a Le Mépris. L’objectiu d’aquesta operació semblaria simple però el seu efecte és doble: tot i que la intenció de Siegel és jugar poèticament amb la visibilitat i invisibilitat del biaix de gènere de la pel·lícula, a la qual es demanava que Bardot “ensenyés més cul” per rendibilitzar la inversió, l’efecte de la seva absència fa que els plans originals de Godard es tornin gestos de càmera arquitectònics que bé podrien ser ara de la pròpia Siegel. El que reubica l’espectre del gènere femení de ser el mirat a ser el que mira.

De manera que, com posseïts pel mateix dimoni del migdia, assistim a l’exposició d’una obra sense ombres que no obstant això està present en forma d’ombra parcial: i és que The Noon Complex s’exposa en aquest segon capítol del cicle, només a través d’un dels seus tres canals, amb la forma d’un monitor mut The Noon Complex (Phantom Limb) (2016). En ell, veiem a una doble de Bardot repetint cadascun dels moviments que han estat esborrats, reencarnant-la tot i que, a un escenari neutral, museístic, sent ara el decorat, el context de la Vila Malaparte, el que desapareix sense deixar rastre.

D’aquesta idea de decorat d’allò corporal participa també la peça convidada Mass Seat (2019), de la dissenyadora Sara Regal (1989, Viveiro), el treball de la qual sempre camina sobre la fina línia que separa el mobiliari funcional i l’escultura abstracta. Tant és així, que l’obra de Regal no tan sols coincideix al alterar una jerarquia, o en tractar un material de rebuig industrial com el poliuretà amb l’acabat polit de la pintura de carrosseria de cotxe, sinó que també qüestiona la temporalitat d’un seient, d’un parar-se a contemplar, o al dissenyar aquest banc modular sota la forma d’un fluid espès.

Completen la selecció d’obres els Body Scripts (2015) de Siegel, en els quals l’artista ha bloquejat diferents parts de la novel·la original de Moràvia amb el color blau turquesa del mar, deixant visibles tan sols aquelles parts que al·ludeixen a la protagonista femenina, i el carrusel de diapositives de Surrogates (2016) en el qual se subratlla la cosificació del cos femení com a escultura mitjançant les imatges de trencament i reparació de diferents peces clàssiques del Museu Nacional d’Arqueologia de Nàpols.

L’etnografia surrealista es va adonar fa gairebé cent anys que aquest “complex del migdia” de les cultures europees del sud estava en progressiva decadència, afavorint a la mitjanit com a nova “hora bruixa”. Per a Caillois la pèrdua d’aquest instint que confon al cos amb l’espai i alimenta la fantasia durant la vigília, es devia en gran part a l’aparició del rellotge i a la divisió moderna del temps diürn a hores de treball i hores de descans. D’aquesta forma els dimonis de la imaginació han quedat relegats a viure per sempre separats de la llum, en la nocturnitat del temps productiu. L’obra de Siegel sembla voler confirmar que, si ens detenim aquí, a la vora del pantà, podem estar segurs que els temps continuaran coincidint a plena llum del dia.

 

 

Amie Siegel (1974, Chicago) treballa de manera diversa entre cinema, fotografia, performance i instal·lació. Algunes exposicions recents inclouen la South London Gallery, Londres; el Metropolitan Museum of Art, Nova York, el Museum Vila Stuck, Munic; l’Audain Gallery, la Simon Frasier University, Vancouver, B.C.; el Kunstmuseum Stuttgart i el MAK, Vienna. L’artista ha participat en exposicions grupals a Witte de With, Rotterdam; al Whitney Museum of American Art, Nova York; Hayward Gallery, Londres; al KW Institute for Contemporary Art, Berlin; CCA Wattis, San Francisco; al MoMA PS1; MAXXI Museum, Roma; al Swiss Institute, Nova York; a Haus der Kulturen der Welt, Berlin i al Walker Art Center, Minneapolis. L’obra de Siegel es troba en col·leccions públiques que inclouen el Whitney Museum of American Art, el Metropolitan Museum of Art, la Tate Modern i el Solomon R. Guggenheim Museum. Les seves pel·lícules han estat projectades als Festivals de Cannes, Berlin, Toronto i Nova York, també a The Museum of Modern Art, Nova York i a The National Gallery of Art, Washington, D. C. Ha estat becada pel DAAD Berliner-Künstlerprogramm i la Fundació Guggenheim, el Fulton Fellow del Centre d’estudis de cinema de la Universitat de Harvard, destinatària del Premi Foster de l’ICA Boston, i el Sundance Institute and Creative Capital Awards. Viu i treballa a la ciutat de Nova York.

Sara Regal (1989) va créixer a Viveiro, un petit poble de la costa de Lugo, a un entorn natural que li influiria en la seva pràctica creativa. Després d’acabar els seus estudis a la Universitat de La Corunya, es va mudar a Londres on va adquirir experiència treballant en diferents disciplines, des de disseny industrial, disseny de producte i de mobiliari fins a projectes arquitectònics d’interiorisme. Temps després va realitzar el Màster de Disseny de Producte a la Ecal, Suïssa, lloc que li ha permès explorar i desenvolupar la seva pròpia metodologia. Allà ha desenvolupat un enfocament intuïtiu i alhora experimental, centrant-se en les qualitats dels materials i a la producció, influenciats per les tendències en el color i la direcció artística. D’allò artesanal a ho industrial, d’allò que és sintètic a ho natural. Després de la seva residència artística a la HKDI de Hong Kong, va començar a treballar per a l’empresa espanyola Camper com a set & interior designer. Recentment ha exposat el seu treball a la New York Design Week.

 

Agraïm la col·laboració de la galeria Thomas Dane, Londres/Nàpols.

Amie Siegel (ft. Sara Regal): ‘The Swamp of Forever. Chapter 2: Coincidence’