GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

A L I E N T O : Beatrice Gibson

Lloc:

Esdeveniment no confirmat.
Preu: Activitat gratuïta
Exposició

Les primeres paraules en off de l’artista a I Hope I’m Loud when I’m Dead (2018) descriuen un atac de pànic en el metro de Londres mentre, en un muntatge espasmòdic i accelerat, se succeeixen imatges del Brexit, d’altercats als carrers, de l’elecció de Trump, de la crisi climàtica, de l’incendi a la torre Grenfell i de la denegació d’entrada a refugiats. En aquesta espiral quotidiana de desassossec s’intercalen breus segons d’imatges de la privilegiada calidesa de la vida de l’artista, mentre la seva veu descriu l’estat d’alerta del seu cos: “I can still feel my body except it’s like the skin has gone. It’s all nerve. Edgeless. Pulsating. There’s intense breathlessness.”[1]

I Hope I’m Loud when I’m Dead captura la tensió produïda per la porositat entre la cruesa del newsfeed global i la precària sensació de protecció en la intimitat. La pel·lícula indaga com es fa sostenible la intersecció entre el pànic davant del futur que auguren els esdeveniments i l’exigència d’un futur habitable, viable. Una exigència que, en el cas de Gibson, es veu amplificada per l’apressant demanda de llarg termini inherent a la maternitat. Instal·lada en aquesta intersecció entre allò global i allò domèstic, I Hope I’m Loud when I’m Dead és com un conjur; una invocació a les veus que fan possible no rendir-se ni al cinisme, ni la desesperança i amb això mantenir viva la possibilitat de rèplica política. I així apareix en l’obra: enfront del discurs d’investidura de Trump al 2016, l’artista composa –a la pel·lícula i amb la pel·lícula– un ritual somàtic-poètic amb aquestes veus. Els poetes CA Conrad i Eileen Myles que apareixen a la pel·lícula, així com fragments de textos i poemes d’Audre Lorde, Adrienne Rich i Alice Notley, el cinema de Claire Denis o la música de Pauline Oliveiros són el conjunt de veus que va sostenir i sosté a l’artista en aquest ambivalent lloc entre l’amor i la ràbia. “Grief, war, destruction, fear, It’s almost all okay because these voices exist.”[2]

Aquestes veus són una espècie de família electiva de supervivència que l’artista comparteix amb un les/els espectadores/s en general i amb la seva filla en particular. “I wanted to put all these voices in one frame for you, so that one day, if needed, you could use them to unwrite whoever it is you’re told you’re supposed to be.”[3] Més que un kit de supervivència, aquestes companyies funcionen com el un kin[4] poètic de supervivència.

Davant un paisatge biològic, social, polític, cognitiu i econòmic cada vegada més angoixant i paral·lel a un planeta irreversiblement maltractat, I Hope I’m Loud when I’m Dead adquireix una nova rellevància. La pel·lícula de Gibson proposa la poesia, els parentius electius, i el poder del ritme col·lectiu com una forma d’assossec terapèutic i acció política.

L’última escena de la pel·lícula de Gibson és una versió de l’inoblidable final de Beau Travail de Claire Denis, en la qual Denis Lavant balla sol en una discoteca buida. Gibson balla extàticament permetent-nos el privilegi d’una glopada d’aire produïda pel plaer d’abandonar-se momentàniament al ritme i al moviment.

 

 

BEATRICE GIBSON (1978) és una artista i cineasta que viu a Londres. Les seves pel·lícules són de naturalesa improvisada i experimental, explorant l’atracció entre caos i control durant el procés de la seva realització. Basant-se en figures de culte de la música experimental, la literatura i la poesia, des de Cornelius Cardew i Robert Ashley fins a Kathy Acker i Gertrude Stein, les pel·lícules de Gibson són citatòries i participatives. Poblades per amics i influències de la seva comunitat immediata, sovint citen i incorporen processos i idees co-creatius i col·laboratius.

Gibson és dues vegades guanyadora del The Tiger Award del festival de cinema de Rotterdam al millor curtmetratge, guanyadora del Baloise Art Prize 2015 d’Art Basel i del Marian McMahon Akimbo Award for Autobiography, 2019. En 2013 va ser nominada al Premi Max Mara per a dones artistes. Ha estat dues vegades preseleccionada per al Jarman Award en 2013 i 2019.

Gibson ha realitzat recentment exposicions individuals en el KW Institute for Contemporary Art, Berlín, (2018) Camden Arts Centre, Londres, Bergen Kunsthall, Bergen i Mercer Union, Toronto (2019). Les seves pel·lícules s’han projectat en festivals de cinema a tot el món, inclosos el festival de cinema de Nova York, el festival internacional de cinema de Toronto, el festival de cinema de Londres, el festival de cinema de Oberhausen, el festival de cinema Courtisane, el festival internacional de cinema documental Punto De Vista entre molts d’altres.

La seva última pel·lícula es va estrenar en La Quinzainne des réalisateurs del festival de cinema de Cannes, 2019.

 

ANNA MANUBENS (1984) és comissària i productora independent amb una preferència per papers híbrids a la intersecció entre escriptura, recerca, programació, desenvolupament de projectes, anàlisi institucional i exposicions. Va ser Cap de Programes Públics al CAPC musée d’art contemporain de Bordeus fins el 2017 i prèviament va combinar la seva activitat independent amb la docència en la Universitat Pompeu Fabra i un treball regular en l’espai gestionat per artistes Auguste Orts (Brussel·les). Les seves exposicions recents inclouen Wendelien van Oldenborgh. tono legua boca (CA2M, Madrid, 2019 i Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats), entre, hacia, hasta, para, por, según, sin  (EACC, Castelló, 2019); Visceral Blue (La Capella; Barcelona, 2016); Hacer cuerpo con la máquina: Joachim Koester, (Blue Project Foundation, Barcelona, 2016) ; Contornos de lo Audiovisual ( amb Soledad Gutiérrez a Tabakalera, Sant Sebastià, 2015).

[1] “Encara sento el meu cos però és com si la pell ja no hi fos. És tot nervi. Sense contorns. Bategant. Hi ha una manca intensa d’alè” Cita de I Hope I’m Loud When I’m dead (2018) de Beatrice Gibson.

[2] “El dolor, la guerra, la destrucció, la por. Es fan gairebé suportables perquè aquestes veus existeixen.”Cita de I Hope I’m Loud When I’m dead (2018) de Beatrice Gibson.

[3] “Volia ajuntar totes aquestes veus en un sol enquadrament per a tu, perquè un dia, si les necessites, puguis usar-les per a desescriure qui sigui que et diguin que hauries de ser.” Cita de I Hope I’m Loud When I’m dead (2018) de Beatrice Gibson.

[4] “Kin” en anglès vol dir parentiu o relació i és una noció presa de Donna Haraway qui insisteix a teixir vincles –“making kin”– com a única estratègia possible per a sobreviure en el seu llibre Staying with the Trouble:Making Kin in the Chthulucene (Duke University Press, 2016)

 

__

 

Sobre A L I E N T O[1]

Hi ha exposicions que supuren, suen o condensen el que ocorre al seu voltant. Sorgeixen del contrari del que Ursula K. Le Guin anomena “treballar de la mateixa manera en què pastura una vaca”[2]; sense cremor ni urgència. A L I E N T O és un cicle que arrenca amb la veu de Beatrice Gibson dient: “Encara sento el meu cos però és com si ja no tingués pell. És tot nervi. Sense contorns. Bategant.” És una imatge sensorial bastant exacta d’un cos pres d’adrenalina, hormona que aguditza els sentits i tensiona els músculs amb l’objectiu de fer possible una reacció in extremis.
L’elaboració d’aquest cicle va coincidir amb l’estat d’alarma i la seva inauguració té lloc en un mes de setembre que hauria de tenir gust de tornada però que, lluny de revestir la familiaritat d’un retorn, està fet de pura incertesa i improvisació. L’habitual s’ha buidat dels seus trets recognoscibles. Alguna cosa grinyola en aquesta inquietant i alentida normalitat. El programa parteix de la discontinuïtat; del trencament que es va produir amb l’estat d’alarma i de l’adrenalina corporal, social i política que ho ha estat travessant tot. A L I E N T O va habitar en, i ara alberga, la urgència de pensar un pla per a un futur viable, in extremis.
El cicle està fet d’estratègies per a seguir endavant però no parla des de la pretensió generalista i grandiloqüent de les solucions, sinó d’alguns trets que podrien fer-les possibles. La intenció és més la de posar sobre la taula els problemes que la d’inventar solucions. No és ni salvífic ni concloent és més aviat encoratjador. És com obrir espai entre les lletres d’una paraula. Deliberadament especulatiu i situat, el programa pensa en recuperar l’aire, en respirar. Això que ara fem de manera més autoconscient que mai.
Les quatre exposicions que composen el cicle comparteixen la necessitat de pensar en estructures de suport. Hi ha en elles un impuls de convocar veus i acompanyaments –literals, materials o metafòrics– per a tirar endavant en companyia.
Un altre element transversal en el cicle és el que lliga respiració i poesia. L’escriptura i pensament poètics, com a excés de sentit, com el seu malbaratament no funcional, són un lloc en què s’amplia la imaginació de mons en dir d’una altra manera. No obstant això, un discurs sobre respiració no pot, avui dia, passar per alt les implicacions racials associades a l’ofec que en cap cas poden diluir-se en un excés de capritx analític de la falta d’aire global. No ho esmento per a fer alguna cosa sobre això –cooptant les veus d’unes altres–; ni malgrat això –dient-ho per a poder de facto ignorar-ho–; sinó amb això, observant i romanent en la incomoditat de la blanquitud de la meva veu. La responsabilitat d’ús de les paraules forma part de les converses que envolten al cicle i va lligat al paper acordat a la poesia com a espai de treball amb les càrregues semiòtiques i somàtiques del llenguatge.
Finalment, A L I E N T O aborda la sol·licitud d’un futur viable des dels ulls de qui materna. L’imperatiu d’horitzó que demanda una vida incipient fa particularment apressant la necessitat de tramar avenirs. El cicle testa com suportar el rubor intel·lectual i creatiu relacionat amb la maternitat, cosa que no gaudeix de cap sex-appeal artístic o discursiu, que sembla que només interessa a qui forma part d’això i que és gairebé com el que Bourdieu anomenaria “una falta” (error i manca) “de gust” per al distingit patriarcat cultural. A L I E N T O reivindica el que Maggie Nelson, descriu com el tret fonamentalment queer de l’embaràs en la mesura en què “altera profundament l’estat “normal” i la vegada ocasiona una intimitat radical amb –i una alienació radical de– el cos propi. Com pot una experiència tan profundament estranya, salvatge i transformativa simbolitzar o promulgar també la conformitat per excel·lència?”[3]
Les obres que configuren A L I E N T O mantenen entre si relacions més poètiques que analítiques i en conjunt funcionen com un kin de supervivència. Usant “kin” (parentiu) en el sentit que li dóna Haraway quan insta a “crear parentius”, les artistes es van buscar com una família electiva per a afrontar la distopia.

 

Anna Manubens (Comissaria del cicle)

 

[1] El títl del cicle es manté en castellà per la seva relació amb l’adjectiu “alentador”, que en català, “encoratjador” no manté el vincle amb alè.

[2] Ursula K. Le Guin, “The Fisherwoman’s Daughter”; Moyra Davey (ed.), The Motherhood Reader (Seven Stories Press, Nueva York, 2001)

[3] Maggie Nelson, The Argonauts (Melville House, London, 2015)

 

 

Agraïments

Ernesto Rubio / 36 caracteres
XCèntric CCCB, Gloria Vilches
Laura Bartlett

A L I E N T O : Beatrice Gibson