Una vegada vaig sentir que hi ha creadors que, amb el temps, evolucionen tant en el seu treball, que els costa reconèixer com a pròpies les seves peces anteriors. Això em va portar a reflexionar sobre la meva pròpia manera de plasmar pensaments en els meus treballs i com el temps afecta el procés de creació.
Al llarg de la nostra vida, acumulem experiències que gradualment formen un cúmul de “capes” a la nostra psique, que són part de la nostra evolució personal i que conscient i inconscientment fan que arribem a ser el que som. La pregunta és si, amb el temps, aquestes capes es tornen tan “opaques” que impedeixen veure nostre jo anterior.
La Terra, que ens sustenta, està constituïda a diferents escales per diverses matèries i elements de tota mena, caiguts i superposats, formant infinites “capes”. Plantes, arbres, sorra, pols còsmica… creen un compendi que, en milions d’anys, es converteix en un fons marí per després transformar-se en el cim d’una serralada. Pujant allà, trobaràs pistes per descobrir aquests estrats, sediments d’un passat irreconeixible. D’alguna manera màgica, les persones, la naturalesa i el cosmos estem units i compartim un codi complex i similar.
