La indiferència s’estableix com la resposta adaptativa a un mitjà traumàtic.
En el 2019 van sorgir una sèrie de qüestions que em van portar a debatre seriosament si continuar amb el meu treball artístic; Quin sentit tenia qualsevol tipus d’expressió o voluntat per compartir si s’havia instaurat aquesta boira d’Indiferència? Quin era el seu origen? Com serien els escenaris que projectaríem, i per tant ens trobaríem habitant?
No podia continuar sinó era esbudellant aquests dubtes, aquestes visions d’un JO hiperatrofiat, un ésser que estava transformant el seu horitzó, entès com un de totes les possibilitats a un tancament sobre si mateix, al mateix temps que oblidava l’existència de qualsevol “un altre” com a subjecte. Un laberint obert, unes ruïnes on, esgotat, quedaria hipnotitzat per un entreteniment buit.
Des d’una única possibilitat temporal; la immediatesa, l’individu es veu despullat del fonament de tota construcció vital: un temps de desenvolupament.
CAURE
Homo Indifferens s’aixeca.
JO ja haig de ser un.
Com és el paisatge que crec habitar?
No és d’espai, ja que només existeix un espai per a mi: JO.
És un paisatge de temps dictant un ritme de suma ad infinitum.
En la desproporció no busco encaixar sinó prevaler.
Sense espai només hi ha lloc per a un moviment, aquell que definirà les projeccions del meu entorn, un que respon a una única premissa: la supremacia.
Un ordre sobre un altre!
La Caiguda no és necessàriament cap avall…
