Jo sóc el guia dins les teves sabatilles. Aggtelek

Tòquio, anys noranta del segle XX. Kaikai i Kiki, un parell de personatgets, avui cèlebres en tots els racons del món capitalitzat, naixien del cap convulsament colonitzat del també cèlebre Takashi Murakami. Kaikai és un nen “nyonyo” disfressat de conill blanc que insinua un tímid somriure i es dirigeix al públic amb mirada complaent. Kiki, més boig, va sempre vestit de rosa, té tres ulls i riu a mandíbula batent, mostrant els seus dos ullals. Aquests dos individus apareixen gairebé sempre junts, envoltats d’un jardí psicodèlic de margarides de colors que també es pixen de riure. Massa riallada per a un Japó post-postatòmic que encara es ressentia del complex d’inferioritat i del sentiment de frustració experimentats després de la derrota en la Segona Guerra Mundial! Però just el que pretenia Murakami era projectar una imatge original, moderna i somrient, de factura plana i infantiloide, però amb alt contingut simbòlic/ètic, d’un país que havia estat víctima però també botxí. Això sí, l’artista nipó ho feia, estèticament parlant, calçant-se les sabates del “repulsiu” Walt Disney: el seu conqueridor americà.