El parany.
Dur un instant.
Va ser un so eixordador que va trencar el silenci del bosc.
El parany del caçador, deixant un rastre de sang esquitxat entre les fulles.
Ens movem i ens vinculem moltes vegades portats per atractius estètics, per situacions i elements buits de sentit que només satisfan el nostre ego, la nostra necessitat de reconeixement i la falsa acceptació dels altres.
La metàfora del parany funciona en tant entrem i sortim dels dispositius artificials on fins i tot a vegades conscients d’ells juguem i romanem llarga estona en les seves estructures, oblidant o ignorant el real.
El real són els nostres processos interns, els ritmes individuals, la qual cosa realment ens sedueix i ens pertorba, quan el cos per fi, encara que sigui per moments aconsegueix fer callar la ment.
L’animal posa el cos en el parany, nosaltres que posem?
