Les formes de producció capitalista avancen estandarditzant els nostres gestos, moviments, relacions, paraules i imatges. Els modes d’implementació de les pràctiques hegemòniques no estan determinats per fer discursiu, al contrari, són pràctiques extremadament complexes, perquè no s’imposa només com un conjunt d’idees abstractes, no s’instauren verticalment, són sistemes organitzats en què unes formes es fan dominants. Per això és important crear espais de dissidència col·lectiva, pensar que no es fa només des de la paraula sinó des d’una comprensió més àmplia de l’experiència.
Des de l’atenció a certes característiques de la dansa, reflexionarem sobre com la dansa permet passar de la idea de moviment com a funcionalitat (acció) a la idea del moviment com a joc, és a dir, una forma d’experiència en què ja no s’està determinat a executar una capacitat específica per respondre a un impuls determinat, necessitat o interès, com passa en les formes ordinàries de l’experiència. És sobretot l’experiència d’una capacitat d’indeterminació, una capacitat que pot compartir qualsevol, un moviment que no està limitat per l’obligació de realitzar accions o expressar emocions.
Aquest desplaçament de l’acció al moviment en relació amb la performativitat ens permet desallotjar la pregunta pels efectes que pot produir una performance en la pràctica sensible, política o comunitària, per introduir la inquietud pel camp de possibilitats que s’hi obre. El que alhora reformula els termes de la producció i creació, així com els de la seva percepció. Des d’aquesta perspectiva, es tractaria de deixar de valorar i jutjar la dansa i la seva relació amb la política en termes del que ens fa fer; i atendre els moviments que és capaç de generar per obrir les possibilitats d’aquest món que sembla tancat a la clausura.
