Vaig descobrir el poder del dibuix molt aviat.
De molt petit em vaig adonar que amb ell podia construir un món de joguina: naus espacials, extraterrestres, cavalls, indis, pistolers, etc. Amb quatre traços en tenia prou, la imaginació feia la resta. Però tot va fer un gir quan un company de classe em va proposar canviar el cavall que acabava de dibuixar per un de veritat, vull dir un de plàstic d’uns deu centímetres, evidentment. O sigui, que aquells gargots també podien interessar a altres persones.
Van passant els anys i segueixo construint mons i explicant les seves històries amb els dibuixos. A Belles Arts, pinzells i pintures es sumen al llapis i ens fem companys inseparables.
He reflexionat molt sovint en el perquè d’aquesta necessitat creativa i com l’art ens interpel·la; en com explicar la connexió màgica que fa que realment ens emocionem davant d’algunes obres.
Em costa trobar les paraules per expressar-ho i per això les manllevo del sempre lúdic David Trueba, qui les posa en boca del músic protagonista a Tierra de Campos: “en realidad yo toco timbres, una, diez, veinte veces y, a lo mejor, alguien me oye y me abre”.
Magí Puig
Novembre de 2022
