Manu vb Tintoré. Senderes al jardí

Lloc: Pigment Gallery
C/ Trafalgar, 70
08010 Barcelona
Preu: Activitat gratuïta
Exposició

Amb “senderes al jardí” de la sèrie -relats de la intempèrie – exposo el sublim plaer de controlar la natura, aquest jardí de somni, aquest espai sagrat, el nostre “templum territorial”, a l’interior del qual es troba concentrat i exaltat tot allò que fora del recinte es difumina i dilueix en l’entropia natural.

Paradigma de paradís i metàfora de la relació entre l’home i la natura, el jardí representa el llindar del nostre món, límit, frontera entre el que és nostre i aquesta intempèrie aliena, llunyana i estranya.

Considerant-nos invencibles en el nostre jardí cada vegada més ampli, complex i sofisticat, (re) descobrim amb sorpresa que tot l’ordre que hem creat no és altra cosa que més caos, que de nou ens trobem confinats i alhora exposats, al descobert i lluny de la nostra zona de confort. Confrontats de nou al dantesc de la natura, a la intempèrie envoltant. D’aquí que busquem des del nostre individualisme l’empara en els altres, que forgem relacions i xarxes socials amb l’única finalitat d’allunyar-nos “de la solitud negra i implacable d’un cel estrellat i desert F. Pessoa.

Confrontar la representació d’un espai primordial, original, frondós gairebé virginal a un principi d’ordenament, representat pels eixos i citacions cartogràfiques, la quadrícula íntima, un principi just i suficient que sembla donar sentit a un nou ordre enfront del caos aparent de la natura. ¿No és potser la materialització d’un tornar a començar, un nou temps zero que ens tornaria a una situació original?, la utopia d’una segona oportunitat davant d’un futur incert?, un exercici final de presa de consciència per aconseguir per fi una relació harmoniosa amb el nostre entorn?, un momentum d’equilibri en el qual potser ja no necessitarem els jardins?

La territorialitat que exposo a “senderes al jardí”, és una territorialitat en la qual l’home es debat entre l’excés i la continuïtat de la seva presència. Una territorialitat, despullada d’estilismes paisatgístics, com despullada dels seus propis recursos, una pell natural exposada, esquerdada, ocupada, fragmentada, reflex de la ruptura entre la idea de pertinença a una totalitat i la fragilitat d’un sistema atomitzat, individualista que qüestiona en el fons el lloc de la humanitat dins el món i posa en relleu que massa sovint, ens hem oblidat que som, uns i altres, fràgils i vulnerables.

Manu vb Tintoré. Senderes al jardí