Joan Boy és un pintor d’ànimes corpòries, tot i que no exemptes de realitat i carnalitat. L’artista ens presenta una figura femenina lleugerament andrògina, exposada, nua i fràgil, amb un halo de distanciament que la protegeix sota l’imperatiu d’origen evangèlic, noli me tangere, no em retinguis, que les priva d’immediatesa.
Així, les figures són sostretes al sentit del tacte en favor de la visió que, en paraules del filòsof Jean Luc Nancy, protegeix de tota la violència sexual o física, perquè allò intocable és present a totes les parts on existeix allò sagrat. La seva condició és el retir, la distància: “la distinció i allò incommensurable” de la bellesa oferta només a la vista, privada de l’aprehensió.
El contacte físic entre les figures genera una tensió corporal que es percep com a problemàtica i invasiva, com si s’intentés preservar l’aura dels cossos transfigurats. Aquesta aura és una protecció, una esfera sacra que crea un ordit particular d’espai i temps, apartada del nostre món, per tal de procurar l’aparició irrepetible d’una llunyania, per més propera que aquesta pugui ser, la qual inevitablement ens remet a la noció d’aura de Walter Benjamin.
Les figures es presenten en escenes on el paisatge, els cortinatges o les habitacions donen una sensació d’allunyament del món i, alhora, d’intimitat desvetllada que assegura la prohibició del tacte en favor de la vista. Es mira, perquè elles es deixen mirar, però no es toca, com si no tocar fos la condició per la qual l’espectador pogués ser tocat, touché.
