Nothing to Hide

Nothing to Hide es tracta de la tercera col·laboració entre The Curators Room i el comissari neozelandès establert a Amsterdam Thom Oosterhof. Els artistes internacionals Calli Moore (Iowa, EUA), John Fou (Lilas, França, 1983), Virginia Paradise (Sevilla, 1984), Adam Linn (Pittsburgh, EUA, 1995) i Julia Kowalska (Radom, Polònia, 1998) en són els integrants de l’exposició col·lectiva que canalitza l’afectivitat i la vulnerabilitat com a eix conceptual. Oosterhof teixeix una narrativa que celebra una sèrie d’artistes que es decanten per la seva vulnerabilització en les seves pràctiques respectives. Revelen els seus secrets, fantasies, pors, desitjos, els seus costats tendres i els seus costats durs, cosa que evidencia la seva sinceritat i naturalesa atrevida.

Una sèrie de pintures i dues escultures constitueixen l’emocionant varietat d’estètiques desafiadores i mons interiors inquietants que traspuen de les obres dels cinc artistes. Segons el comissari, aquesta voluntat d’obertura i la disposició de parlar d’espais molt personals no és un tret tan comú com pogués semblar. Alguns creadors decideixen no situar les seves narratives personals al primer pla de la seva obra. En aquesta mostra, tal com suggereix encertadament el títol, no és pas així. Iconografies espirituals es barregen amb moments de tendresa corporal; riques tonalitats de lila dialoguen amb roses vius i brunzits daurats; sublims esclats de color i llum dansen en paisatges abstractes; èters boirosos ajuden a guarir velles ferides i espinoses realitats.

En paraules del comissari, “Nothing to Hide reprèn el fil de la darrera exposició, Firestarter, que també abordava l’ús de temàtiques atrevides i intrèpides a la pintura contemporània. També es basava en el fet de donar protagonisme a la força dels artistes i les seves visions ferotges individuals. En el cas de la mostra actual, m’interessa suavitzar l’atmosfera i fer servir un criteri que afavoreix tonalitats més vulnerables. El concepte es va inspirar en un viatge a París durant el qual vaig visitar l’estudi del pintor John Fou. Em va semblar il·luminador entendre com els seus dibuixos eren petits fragments de la seva ment i com els utilitza com una mena de teràpia personal. Il·lustren un moment emocional concret o un record cru que es troba plasmat al llenç. Quan es veuen les obres per primera vegada, potser el que més destaqui sigui l’estètica. Llavors, quan es revela el concepte, surten a la llum altres facetes afectives. Em va fascinar la manera com alguns artistes es mostren en els seus moments més vulnerables i posen les seves exploracions al domini públic. Allò hiperpersonal em sembla admirable.”

I continua: “Adam Linn recorre en gran mesura a la distorsió. Al principi pot resultar difícil destriar el contingut, que irònicament juga amb el concepte i el títol de l’exposició: no hi ha res a amagar, però alhora amaga coses, ho que ens convida a mirar més enllà de la superfície.Cali Moore resideix a Nova York i és coneguda per la seva obra molt etèria, impregnada d’espiritualitat i centrada en pràctiques meditatives.En última instància són una mena d’exorcisme.Ella intenta buidar-se de temes incòmodes del seu interior, cosa que s’aprecia en els gestos i l’ús de la llum i el color.”

“Julia Kowalska és una artista polonesa i la seva obra és purament íntima. Hi ha una tendresa en les dues figures que s’abracen; una qualitat etèria que posa a prova els llindars —on comença un i acaba un altre— cosa que posa en relleu les connexions energètiques, així com el tacte, l’intercanvi i la fisicitat. Virginia Paradise és una jove artista espanyola que aporta un aspecte escultòric a l’espai amb dues peces de ceràmica esmaltada una mica dentelades que no suggereix necessàriament una suavitat sinó qualitats menys atractives que tendim a amagar com a éssers humans.”