Alba Mayol inaugura el nou cicle d’Espai 13 Ens acompanyarem quan es faci fosc, amb l’exposició solc i no clos.
Prenent com a punt de partida el conte “Bloodchild” de l’escriptora afroamericana Octavia E. Butler, l’exposició solc i no clos planteja un espai-cos impossible de limitar lingüísticament o amb categories taxonòmiques. A “Bloodchild” trobem T’Gatoi, un personatge que es descriu com un ens aliè no-humà, que visita regularment la casa on viu un adolescent. Aquestes trobades generen reaccions i emocions ambigües que no deixen entreveure quin tipus de relació hi ha establerta entre aquests éssers tan diferents.
Tal com explica Alba Mayol,“igual que el magnetisme ambigu i la inquietud que desprèn el personatge de T’Gatoi al conte de Butler, la fluïdesa del desig és un tu/jo/nosaltres amplificat, un submergir-se en una multiplicitat. És quelcom que abraça i dissol, que genera teixits que es mouen sense veure’n els perímetres, sense entendre mai del tot de què estan fets. Un cos format per una indefinició intrínseca, una familiaritat divergent, amb corbes, espores, minerals tous. Entrar en aquest cos és negociar; és entrar en una circularitat en moviment, un instal•lar-se en el no saber’’.
Els elements que configuren solc i no clos conviden a sentir l’espai, a percebre el seu pols i els batecs de les parets, a notar la tremolor de membranes i el brollar constant de forats i esquerdes. És una exposició que palpita i que es pot escoltar, i fins i tot olorar. Com a conjunt, els elements que trobem a l’exposició generen una continuïtat amb cada una de les parts. “Res existeix sense res’’ insisteix l’artista. En aquest existir acompanyades i en relació a un tot, els llindars es difuminen i el desig passa a ser un motor que ens fa avançar sense necessitat d’entendre ni categoritzar. És un desig que brolla i desborda els límits del llenguatge.
Amb aquesta instal·lació, Mayol vol provocar una sensació de complicitat i estranyesa, de memòria atàvica i també d’imaginació i utopia. Hi entren en joc tant anhels com pors, barrejades amb un desig de contacte i de sentir la pell. Els diversos formats presentats a solc i no clos–l’escultura, les peces murals i el dibuix, entre altres–, habiten i existeixen en l’espai sense intenció d’ocupar-lo. Junts formen un cos unitari fet de fragments. O més aviat invoquen un espectre, una presència que batega, respira i parla en un murmuri circular, sense inici ni final.
La referència a allò poètic i literari que fa Alba Mayol també queda reflectida en el títol de l’exposició. És un fragment del poema número XII de “Freu”, del llibre Sal oberta de Maria Mercè Marçal. L’ambivalència entre “clos”, que vol dir tancat, immòbil, i “solc”, que ens remet a quelcom obert, que flueix, tot generant una capa més de tensió en una exposició on els contrastos i els llindars es desdibuixen en una fluidesa constant. Un espai per on transcorren formes i textures, llums, ombres i olors, com el brollar d’un llenguatge que és alhora condició i límit d’allò que podem entendre.
