El 2019, un edifici familiar situat al Casco Viejo de Bilbao es posa a la venda. L’immoble ha pertangut a la família d’un membre del col·lectiu des que la seva besàvia el comprés abans de la Guerra Civil. En ell, a més d’haver viscut generacions de familiars durant vuitanta anys, tenia la majoria d’habitatges en lloguer, per la qual cosa l’edifici s’ha anat habitant i deshabitant al llarg del temps. Des de fa uns anys, l’edifici datat al 1905 es troba a punt de col·lapsar, per això ja no hi ha ningú que l’habiti o que presenciï el seu decés.
Quan es comença a analitzar i documentar amb la finalitat que no fos del tot oblidat, no érem capaços de veure més enllà de la ruïna i la decadència. A poc a poc, amb cada fotografia i amb cada dibuix, van començar a aparèixer rastres, taques, petjades, peces trencades, imperfeccions que evidenciaven la presència i el record de la gent que va habitar l’immoble.
Per tant, la premissa de la recerca es tornava en el següent: en l’habitatge, totes les accions emocionals tenen la seva expressió formal. Una baralla, un menjar, baixar precipitadament les escales, una mudança, un desamor, tot això deixa la seva empremta a cada edifici traient a la llum veus passades fa temps silenciades.
Al llarg del treball i a través de diferents tècniques, s’han anat revelant vincles entre diferents temes com ara el col·leccionisme, la traçabilitat, la superposició, la nostàlgia, etc., tots ells interrelacionats a través de relats algunes vegades de caire científic-històric, altres vegades fictíci, però que pretenen construir una història única que reivindiqui la complexitat dels espais domèstics.