23.11.23 – 11.01.24
UNA EXPOSICIÓ ORAL
A cura de Caterina Almirall
Artistes: Maider Aldasoro, Mayra vom Brocke, Charlotte Nordgren Sewell, Elisa Pardo Puch, weecolors
Ella ha après a escopir i s’entreté deixant petits bassals de saliva que escampa amb la mà o amb el peu. Ara seu a la meva falda, mirant cap a mi, entrellaçades, allarga les mans cap a la meva cara i em posa els dits dins la boca, em vol agafar la llengua, tocar-la, estirar-la… És estrany i molest, però la deixo explorar, les dents, els llavis, la saliva… Treu la seva llengua cap a fora, diu aaaaaaahhhh somrient; insistent, vol que les nostres llengües es toquin. Algú diu que això no està bé, que hi ha massa bactèries a la boca. Penso en com va sortir de dins meu fa poc més d’un any, en com segueix alimentant-se de mi cada dia quan mama; llet, que surt de mi i que el meu cos continua fabricant i em continua semblant màgic. Diu les primeres paraules: mama, teta, aigua, no… Les nostres llengües es toquen i es fan pessigolles.
Una exposició oral parteix de la llengua com un òrgan, un múscul de la boca, com un membre o una extremitat que gesticula en la foscor i la humitat de la cavitat bucal, i que comunica exterior i interior enllaçant el nostre cos amb l’entorn. Una exposició oral vol penetrar-nos mentre penetrem en ella i en cadascun dels projectes que reuneix; convida a xuclar, a regalimar, apel·la al cos, al cor, a la carn, defuig l’ull —la mirada— com a únic òrgan possible per acostar-nos a les pràctiques artístiques. Si els ulls són com dues caniques lligades per un fil al nostre cap, la llengua és un tros de carn que viu a la cova fosca, humida, plena d’olors, bactèries, rastres de les nostres pràctiques alimentàries, sexuals, amoroses, tòxiques, líquides, i que surt per fer sonar l’aire contra les dents, contra el paladar, que es mou per llepar succionar assaborir donar plaer i irreverència, que fa que la boca no sigui només un forat sinó la guarida de la bèstia, que no sigui només un orifici o una entrada, també un canal de sortida, flux, llindar; un punt de trobada, de contacte, de sabor, de plaer, la possibilitat de l’erotisme.
Maider Aldasoro
El Acto. Axila, que robo sobaco, 2023
Videoprojecció
15 minuts
Actuant: Alvaro Olaetxea i Maider Aldasoro
Càmera: Lander Ibarretxe
Música: Alvaro Olaetxea
Muntatge: Maider Aldasoro
Axila, que robo sobaco és un projecte que conjuga vídeo, tèxtil, escultura i la posada en escena, i s’estructura a través de tres vídeos a mode de trilogia: El preludio, El Acto i La Victoria, dels quals aquí es presenta el principal: El Acto. Són tres fases d’un acte sexual dut a terme per dos éssers fantàstics, híbrids entre humà i flor, i humà i insecte: un insecte daurat i una flor blava.
El Acto es presenta com l’escenificació de la gravació d’un vídeo eròtic fantàstic de tipus amateur, que recrea moviments i posicions acord mentre la veu del director dona indicacions al personatge principal. Aquest, cobert amb un vestit daurat i alat com un insecte, va subtilment i lentament fent l’amor al personatge que porta un vestit blau, o flor, observant, acariciant i arrabassant-li la pell, fins a deixar-lo moribund. En conjunt retraten la sexualitat i el fetitxe dels dos éssers fantàstics.
Maider Aldasoro Diaz (Mèxic, 1992) viu i treballa a Bilbao. És graduada en Belles Arts per la UPV-EHU, va fer un Erasmus a la Norwich University of the Arts, 2013 i el màster en Recerca en Art i Creació a la Universitat Complutense de Madrid. La seva pràctica individual mescla el disseny de vestuari, el vídeo, la performance i l’escultura. Durant la seva trajectòria ha participat en exposicions col·lectives com Ikuspuntuak II, Ellas al Museu de Belles Arts de Bilbao i Ertibil Bizkaia 2021 i 2023, certamen en el qual va obtenir el segon premi a l’última edició; També, ha participat en residències d’art a Azkuna Zentroa Bilbao, 2021 i a Bilbaoarte 2022, i ha format part del B.A.C.E. PROJECT, programa d’internacionalització de joves artistes bascos dirigit per Eugenia Griffero i en col·laboració amb la Diputació de Bizkaia, programa que li ha permès exposar a la galeria Art Lacuna, a Londres, 2022. Finalment, cal destacar les exposicions individuals Aurrean Goxo, a Azkuna Zentroa Bilbao, 2021 i “Axila, que robo sobaco”, a la Fundació Bilbaoarte, 2023.
Mayra vom Brocke
La anunciación (plano general), 2023
Oli sobre tela
93 x 75 cm
La anunciación (acercamiento), 2023
Oli sobre tela
90,5 x 68 cm
La pintura és un àmbit per a la narració, per pensar la construcció d’imatge i pensament. Des d’aquí Mayra vom Brocke explora les decisions que delaten l’enfrontament entre la matèria i els seus límits —la tela, la pintura— i l’aparença de realitat en la imatge. Busca trobar aquest interstici on la paraula i la imatge es disputen el terreny: situacions clares per a l’espectador però que estan carregades de subjectivitat en els errors de referència i clima.
En aquest díptic ens acosta a la idea de desig, —un edèn sense Adán—, en el qual el desig és lliure de gaudir dels seus fruits i de delectar-se en els seus sucs. No hi ha pecat, no és possible, només el joc, tocar, el tacte d’un préssec, un melicotó, un duran. La paraula melicotó prové del llatí malum cotonium, i aquesta del grec antic κυδώνιον μῆλον, literalment poma de Cidònia. Malum cotonium era, no obstant això, el nom que se li donava al codony. La paraula duran (durazno en castellà) prové del llatí duracinus, de dūrus (dur) acinus (raïm, baia). Poma, codony i baia per al fruit de la confusió, de la seva pell sedosa, l’eròtica de la confusió.
Mayra vom Brocke (Buenos Aires, Argentina, 1991). Actualment viu i treballa a Barcelona, està especialitzada en pintura contemporània i produeix al seu estudi a l’Hospitalet de Llobregat. També codirigeix, des de maig 2022, un espai de projectes artístics que situa en context l’art contemporani argentí en diàleg amb l’escena d’art contemporani de Catalunya: El Sielo. Aquest 2023 ha guanyat el primer premi de les Arts Fundació Amalia Lacroze de Fortabat i ha inaugurat la seva segona exposició individual: La copa en la pera, a la galeria Hipopoety a Buenos Aires. El 2021 va fer la residència de creació i recerca HANGAR a través d’una beca que li va atorgar el primer premi de la Biennal d’Art Jove de Buenos Aires. Va estudiar a la Universitat Nacional de les Arts de Buenos Aires (2011-2020). El 2020 va inaugurar Recipientes y gatos, la seva primera exposició individual a la galeria Pastura, a Buenos Aires. El 2018 va participar en el Programa d’Artistes de la Universitat Torcuato Di Tella a Buenos Aires. Va formar part dels tallers i clíniques d’Alfredo Benavidez Bedoya (2004-2011), Pablo Siquier (2015), Silvia Gurfein (2019), Valentina Liernur (2017), Claudio Iglesias (2019 – 2020) i Carlos Bissolino (2015), entre d’altres.
Charlotte Nordgren Sewell
Mother Tongue, 2022
Instal·lació tèxtil audiovisual
Mesures variables
Mother Tongue és un refugi-cau-cova per reflexionar sobre les històries naturals en la seva pluralitat, contades des de la llengua tendra de la mama ossa. Les seves parets són un bestiari medieval, imatges d’animals reals i fantàstics brodats amb retalls de pells reciclades per crear una criatura refugi en patchwork. Des de dins es veuen els diferents animals i des de fora, fils desordenats i formes indiscernibles. La grandària de la tenda en la seva part superior és la d’un cèrcol d’hula estàndard. A l’interior, un terra de pells i una peça d’àudio que narra la història de la mama ossa tal com es contava al bestiari medieval, com un conte infantil.
El bestiari medieval, que registrava les històries naturals i el significat religiós dels animals durant l’edat mitjana, descrivia la mare ossa com a “paridora d’embalums sense forma que després llepava per donar-los-en”. El bestiari, que establia la diferència entre “humà” i “animal” dins d’un sentit religiós, es relaciona d’alguna manera amb la caça de bruixes de la mateixa època, una guerra contra les dones, la llibertat de les quals suposava una amenaça per al sistema capitalista que s’estava instaurant en l’època. Des de l’anciana que maleeix fins als advertiments de la dona de la ‘llengua seductora’ i les acusacions de menjar nens, la persecució de les bruixes estava sovint lligada a la idea que la llengua era una arma perillosa. «Tot el regne sabia que les llengües de les osses eren màgiques.”
Charlotte Nordgren Sewell és una artista sueca britànica que viu i treballa a Barcelona. És llicenciada en art i política al Goldsmiths College de Londres, i li interessa com la cultura popular produeix i perpetua les històries naturals, la relació entre els cossos feminitzats i els animals no humans, les llengües i la tendresa. Treballa entre l’educació artística infantil i la producció de la seva obra; amb l’artista Maybuch Victorel porta ‘Parc Creatiu’; un projecte de pràctiques comunitàries de trobades amb activitats artístiques per a nens i nenes. Ha estat artista resident a Tabakalera (Donostia, 2020), Tangent Projects (Hospitalet, 2021), Can Serrat (El Bruc, 2021-22) i Fabra i Coats (Barcelona, 2023). Les seves exposicions inclouen llocs com: Loop Festival (2019), Artium (2020), Tangent Projects (2021) i Ca la Dona (2023).
Elisa Pardo Puch
Tongue drawings, 2022
3 dibuixos grafit en paper
29,7 x 21 cm
29,7 cm
100 x 50 cm
Aquests dibuixos s’emmarquen en un projecte més ampli que es titula Strange Fairy Tales (2022—) que tracta de les narratives que ens travessen i que medien entre nosaltres i el món. S’aproxima a aquest procés des de la noció d’història emmarcada: històries dins d’històries, es pregunta com qüestionar, mitjançant el treball artístic, aquestes històries quan responen a interessos de poder. A través de l’experiència personal intenta qüestionar històries que ens posen en contacte amb els altres i amb el nostre entorn, i com compartint les nostres experiències personals podem repensar la forma en què habitem el món.
Comença observant com el llenguatge, el coneixement i la narració poden ser usats com a eines que faciliten l’abús de poder, i a partir d’aquí crea la seva pròpia narració, a través de textos i imatges que posen en qüestió la situació, alhora que mostra la seva pròpia manera d’aproximar-se a la realitat. La sèrie de les llengües que presentem aquí: Tongue Drawings, són l’inici de tot aquest projecte. Múltiples llengües semblen moure’s, atraient-se o lluitant les unes contra les altres, interrompent-se o acariciant-se. Aquestes llengües podrien ser la forma encarnada d’aquestes embranzides, forcejaments, contactes, carícies… entre històries, relats, comprensions del món.
Elisa Pardo Puch (Madrid, 1988) és llicenciada en Belles Arts per la UCM (2014), graduada en un màster en Història de l’Art Contemporani i Cultura Visual per la UAM i la UCM (2017), va cursar estudis superiors de Disseny Gràfic a l’Escola d’Art 10 de Madrid (2010) I va fer un Erasmus a l’École Duperré, París (2009). Exposicions individuals: Bajo el cielo de la noche, a la galeria Luis Adelantado, València (2023); A Strange Fairytale, a Pradiauto, ArteSantander (2023); Metal Heart: Lo que pesa, Departament, Bilbao (2023); La Espera, a Pradiauto, Madrid (2022). La seva obra ha estat exposada a Sant Andreu Contemporani, Barcelona (2023); AIR Munic, Alemanya (2022), Pradiauto, Madrid (2022, 2021); Parc d’Aragó, Madrid (2021); Escorxador, Madrid (2020); Sala d’Art Jove, Madrid (2020); INJUVE, Madrid (2017); XVII Premi Jove Arts Plàstiques UCM, Madrid (2016). Ha estat seleccionada per a GlogauAIR, Berlín (gener-juny 2024); Premi Miquel Casablancas, Barcelona (2024); residència Vila Bergerie de la Fundació Pollock-Krasner, Osca (2023); AIR Munic (2022); Centre de Residències Artístiques Escorxador, Madrid (2020); XXIX Circuits de les Arts Plàstiques Comunitat de Madrid (2018); CALL XX, Luis Adelantado, València (2018); “Res Sobra”, segon premi d’adquisició, Universitat Nebrija, Madrid (2017). Ha impartit un taller al Centre Pompidou, Màlaga (2023). Ha participat en el Programa Xemeneia amb “La Casa Encendida” (2017). S’autoedita fanzins, per a Sessión Pícnic, CA2M (2017).
weecolors
Dichosa de picar, 2023
Nou caixes de paper, aquarel·la i tinta sobre paper
27 x 22 x 19 cm
Les fràgils capsetes de paper estan pensades per protegir, una fragilitat que ha de cobrir un altre cos amb la seva delicada pell. Potser amagar un objecte quasi de la seva mateixa mida i forma al seu ventre, com una funda, com un fantasma… O com la muda d’una serp, el rastre d’un cos que ha mutat. Les minucioses i acolorides aquarel·les que les decoren mostren diferents varietats de flors que juguen amb uns ocells que no sabem si les molesten o les entretenen, si les animen o les piquen.
La qualitat decorativa dels seus motius, un sentit lúdic d’aparició sobre el paper, no els treu transcendència, sinó que precisament per aquesta forma seva de ser, —ser pell, ser exterior, exterioritat, ser joc i erotisme, amagar per poder mostrar—, s’acosten més i més al cor de la qüestió. Al cap i a la fi, les flors són el sexe del regne vegetal, el més comú, el més banal i el més extraordinari alhora.
weecolors ha exposat individualment a Pradera, Madrid (2021); Pols, València (2022) i a Can Felipa, Barcelona (2023). El seu treball ha pogut veure’s també en exposicions col·lectives a la Casa Museo Lope de Vega (Madrid), el Centre del Carme (València), Twin Gallery (Madrid), Dràcul·la (l’Hospitalet de Llobregat), la Sala de Arte Jovea (Madrid), Basel Social Club (Basilea), Arteba (Buenos Aires), Swab (Barcelona) i ARCO (Madrid). Ha estat resident a l’espai d’artistes de Tabakalera (Donostia-Sant Sebastià) i ha dissenyat la identitat de les Pícnic Sessions 2023 per al Centro de Arte Dos de Mayo (Móstoles).
Caterina Almirall (Barcelona, 1986)
Com a membre del jurat del Premi Miquel Casablancas 2023 ha desenvolupat aquest petit projecte expositiu a partir d’algunes de les candidatures al premi que no van resultar guanyadores però que igualment mereixen un espai de visibilitat.
Actualment és la directora d’ACVIC, Centre d’Arts Contemporànies de Vic (Barcelona), curadora independent i professora a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Des de la curadoria, centra el seu treball entorn del fet expositiu i la pràctica mediadora, amb especial interès pels llenguatges de l’art contemporani a generar una experiència específica i en la possibilitat d’aprenentatge sobre el món. Col·labora amb artistes i col·lectius en projectes de recerca, creació i escriptura. És doctora en Belles Arts amb una tesi sobre comissariat independent a Barcelona.
CRÈDITS:
Disseny expositiu i muntatge: Silvester
Disseny gràfic: Parte Studio
