VEURE-LES VENIR
Programa públic en dos sessions,
a cura de Carolina Jiménez
Amb la participació de Joana Capella, Irati Inoriza, Sofía Montenegro, Ricardo Pérez-Hita + Rita González Soler i txe roimeser
Veure-les venir és una temptativa de portar al capdavant, almenys parcialment, un rumor de fons que sobrevola el conjunt de les propostes rebudes a la convocatòria pública de Sant Andreu Contemporani. Potser fins i tot el conjunt de convocatòries artístiques o per a artistes. Potser fins i tot un conjunt de comportaments institucionals.
El sintagma «veure-les venir» expressa una ambivalència semàntica a mig camí entre l’expectativa i el símptoma. Mobilitza la possibilitat que alguna cosa passi no sense cert grau d’inquietud –de no quietud, d’inclinació– cap a això mateix que ha de venir, qui ha de venir i les seves maneres.
El «veure» no intencional comprèn la descripció d’un context i una situació, i alhora, el potencial per poder canviar aquesta mateixa situació. Un mode de pre-visió o de pre-ocupació que sorteja narratives lineals i traça trajectòries més obertes que permeten establir relacions obliqües, associacions i aliances al llarg del temps. Com diu Rosi Braidotti: “Necessitem prendre l’energia del futur prestada per revertir les condicions del present per anticipar el que volem arribar a ser”[1]. Aquesta sembla que és la resistència al voltant de la qual construir –o no– una pràctica. Una previsió des de la contingència que, al seu torn, desplega una dimensió metodològica o tècnica. O, que dit en altres termes, posa el cos a la pregunta ineludible pel propi fer.
Escriu Jon Mikel Euba: “En el procés artístic perquè aparegui finalment una forma […] només sabem intuïtivament que hem de carregar una estructura al màxim, amb una gran quantitat de materials (reals, ideals i vitals) que facin que la relació entre el pes de tots ells i la premissa animal d’estalviar energia, generin la via”[2]. Veure-les venir presenta formes múltiples de “generar una via” per al replantejament del discurs sobre els temps per venir de les pràctiques artístiques, però també de les estructures i actituds institucionals. Una crida a actuar i treballar de manera molt situada al present amb el present mirant endavant.
El programa reuneix artistes que es van presentar a la convocatòria del premi Miquel Casablancas, que en les pròpies pràctiques i investigacions eixamplen les gramàtiques expositives conjugant altres declinacions de producció i distribució de coneixement. Accionant diferents mètodes d’enunciació i escolta, estratègies d’hospitalitat, així com algunes polítiques de temps, Veure-les venir recull modes de relació i intercanvi que es poden establir a través i dins de la institució. No un lloc per generar comunitat sinó un lloc on una comunitat pot ser reconeguda com un conjunt de gestos –més encara, en la fase de gestació– de respons(h)abilitat, per dir-ho amb Donna Haraway. Parlem d’exercicis amb capacitat per donar resposta, assajats coresponsablement.
[1] Rosi Braidotti (en entrevista amb Timotheus Vermeulen), Borrowed Energy, 2014
[2] Jon Mikel Euba, Vulnerario, 2021
Dates de les presentacions
29.11.23
19:30 Irati Inoriza, Ensayos para Ofelia
20:15 Ricardo Pérez-Hita i Rita González Soler, primera apertura de C de Carnet de pobre, V de Vulnerable
Sala d’assaig 2, Planta 3 Fabra i Coats – Fàbrica de Creació de Barcelona
12.12.23
19:15 Sofía Montenegro, Ver venir. Una metodología
19:45 txe roimeser, Fracasar estrepitosamente. Un aparte
20:15 Joana Capella, Tentativas de obrar
Sala d’assaig 1, Planta 3 Fabra i Coats – Fàbrica de Creació de Barcelona
