El 1958, degut a la imminent inauguració del Valle de los Caídos (pel 20è aniversari de la fi de la guerra), el règim va demanar als governs civils la localització de restes inhumades irregularment durant la guerra. L’èpica del relat i la mesura del mausoleu exigien molts més cossos dels que s’havien enterrat per voluntat de les famílies dels caiguts del bàndol nacional.

El 26 de març de 1959, les restes de 171 combatents republicans no identificats van sortir de Girona en direcció al Valle de los Caídos. Les seves restes s’havien exhumat de 22 fosses de diferents poblacions de la província.

“Vint-i-dos forats per fer un rèquiem” és una instal·lació que es construeix a partir de dues representacions complementàries sobre el silenci: Fer servir el pes de la terra i la pols per fer un rèquiem que visualitza i dóna cos sonor a l’esvaïment de 171 noms; posar el soroll que hi ha dins dels silencis dels forats en el lloc d’aquests noms que ja no podrem dir mai.

D’altra banda, Miquel García a ‘Exhumació núm. 2’ proposa un exercici d’arqueologia preventiva a partir de la realització d’una exhumació mitjançant allò simbòlic que, per una banda, reprodueixi una llista de les persones enterrades en fosses comunes a Catalunya entesa com a metodologia de treball utilitzada en els processos de recerca històrica i per un altra, el gest i l’acció d’exhumar, revelar i treure a la llum allò oblidat.

En col·laboració amb el Memorial Democràtic