Febrer 2019
per Alba Mayol Curci

Una escola de la nit

A la nit hi ha totes aquestes llums que parpellegen. Això ho vaig dibuixar a l’estiu quan veia els fars dels cotxes a la carretera i alguna il·luminació estranya al cel, hi havia cicatrius lluminoses i pedres-esperit. Hi havia una sensació d’aterratge en arribar a la riba amb les últimes forces. Em costava dormir i sortia al porxo a mirar i a quedar-me molt quieta allà en aquella nit que semblava abraçar-te. La nit com a entitat de poder, que no pot existir sense aquestes petites formes, taques o rastres de lluminositat. La foscor, amb el seu abast abissal que s’allunya de la comprensió cartesiana, posa a la capacitat humana en un límit que pot ser afàsic i polifònic alhora. Ambdues em semblen entitats des de les quals poder fer emergir nous sistemes de creences. En el mite clàssic, Nyx posa un ou de plata del qual neix Eros amb les ales d’or, al principi fa de generadora de tot allò creat. Com Anna Karina a Alphaville, transfigurant Capitale de la douleur de Paul Éluard: par besoin de savoir, j’ai vu la nuit créer le jour. Deixant enrere el binarisme, la poesia com a arma d’un imaginari exèrcit de la nit.

Això ja ho he fet abans, m’en vaig des d’Enric Granados cantonada París a la Miró a peu, per un lateral de Montjuïc amb unes escales eternes, prenent-me el meu temps, però vaig molt ràpid. L’autoretrat de Lee Miller és el primer que veig i, més que un cos humà, sembla una peça de marbre envoltada de negre. Em costa fer una foto perquè el vidre em reflecteix, i quan surto de pla reflecteix altres cossos que deambulen com jo, i quan no hi ha ningú es veuen els quadres de la paret de davant. Ho dono per perdut però torno des de la sala següent per a fixar-me en la seva cara. És això el que em fascina en realitat, la proporció de la seva boca i del seu nas, una espècie de somriure interior o expressió indefinida d’algú que sembla no haver-se perdut a si mateixa. Em fa pensar en aquestes aparicions oníriques on diverses persones es fusionen en una nova, irrecognoscible. Aquesta fluïdesa de la identitat, com la fluïdesa semiòtica, és inquietant i tranquil·litzadora alhora, les possibilitats de ser, poder performar existències rizomàtiques, moviment perpetu. A més de les seves fotografies en blanc i negre, alguns moments preciosos del Surrealisme europeu del segle passat, i segueixo amb aquest somni lúcid. La Octavia de Roland Penrose, amb els seus cabells vermells que es transforma en cadenes i l’ull egipci que l’observa des de l’horitzó. Els rius càlids de colors que llisquen per l’escalinata d’una església pagana de tons nude, amb les seves dues cúpules que recorden pits femenins, en l’oli Rivières Tièdes (Méditerranée) de Ithell Colquhoun. Les ondulacions gairebé calidoscòpiques que em fan pensar en estómacs, esòfags, intestins i veus lovecraftianas en la Composition de John Selby Bigge. I un moment estel·lar, Max Ernst i Leonora Carrington retrobant-se breument, junts i a soles a una paret de la Fundació Joan Miró. Com admiro les històries d’amor impossible, i que poc m’interessen. A l’esquerra, el paisatge d’Ernst, bellíssim, calculat, amb les textures vellutades que t’atreuen de forma irresistible, s’entreveu un camí entre creixements vegetals i una lluna diminuta al capdamunt, gairebé transparent (Arbre solitaire et arbres conjugaux). A la dreta la Pastoral de Carrington, més petit i fosc, un lloc enmig del bosc on viuen aquests espectres delicats i recaptosos, els animals salvatges i les dones es parlen, s’escolten, les bruixes et protegeixen des de les copes dels arbres i tots els éssers impossibles són possibles; una densitat d’al·lusions que em nego a esbudellar amb eficàcia, des de l’art primitiu, la mitologia clàssica, El Bosco, Lewis Carroll, fins a la il·lustració infantil. Escric al mòbil a la Lucía C. Pino per si està a Salamina i m’em vaig ja del museu. Una vegada vaig baixar aquesta muntanya màgica amb la Lucía i la Consol. La Lucía portava una jaqueta nova de polièster d’un color blanc amb una lluentor particular. Ens va dir que calia demanar un desig tocant-la, i ho vam fer. La jaqueta de la Consol era daurada i les dues eren com a llums mòbils que es confonien amb les resplendors dels cotxes.

M’anava a ficar pels polígons però pregunto i una noia em diu que vagi amb ella, i Salamina al final està més a prop del que semblava. L’escala de l’edifici està a les fosques però he vist les finestres il·luminades des del carrer. La Lucía m’explica una mica la gènesi del lloc, estem soles i l’espai té una llum molt forta estil quirúrgic. Gentrificación i nous circuits de l’art a L’Hospitalet. A la seva part de l’estudi veig obres embalades, restes de materials, broques, petites peces de mirall, pots de plàstic, una gorra de seda de color rosa. Les obres que puc veure són un re-fer, un cicle de matèria, un donar i rebre espontani i mogut pel desig. Penso en els objectes-amics-amants-camarades que esmenta Hito Steyerl a TheWretched of the Screen. Quan parla, la Lucía repeteix diverses vegades la paraula desig, i el seu treball em sembla confirmar una intuïció sobre la naturalesa d’un art polític radical. M’explica el seu interès pel bioplàstico i com les seves peces deixen d’existir i muten entre l’inesperat i la incògnita. Tinc una curiositat molt forta per un dels seus projectes en concret, Torrent Echidna Attractor, que va poder veure’s a Arts Santa Mònica el 2017 amb el comissariat de Sonia Fernández Pan. Conversem mentre bevem una tassa d’Eko, aquesta cosa que sembla cafè però són cereals i està més bo. Aquest assemblatge macro de peces, mescla de brutal, fràgil, feridora i caòtic era una bestiola, la que podries veure per un microscopi ampliat a escala tornado emocional, i que podria concentrar-se en el terme bios, la vida orgànica i profana. Això és bastant exactament el que traspua el treball de Lucía C. Pino, unes entranyes que s’intueixen darrere d’una pell translúcida amb una força primordial i continguda. Es fa una mica tard i ens anem cap a la parada de metro, avui hi havia una manifestació en suport a les dones andaluses contra el feixisme, i surten molts noms mentre caminem pel carrer Sant Eulàlia, Donna Haraway, Helen Hester, Sara Ahmed, Audre Lorde, i sobrevola una urgència.

No sé molt bé d’on parteix aquest impuls, l’art clàssic i en general tot allò anterior al que es denomina contemporani m’atreu com un pol magnètic. L’MNAC va inaugurar fa just un any un nou recorregut de peces de Renaixement i Barroc. Em passaré aquí tot el matí, les parets són blaves i aquesta nova narrativa expositiva reuneix al voltant de 300 peces, algunes préstec de la col·lecció Thyssen-Bornemisza i unes altres que s’exposen per primera vegada. M’interessa la llibertat que sento en intentar desxifrar codis sense les eines adequades. Les cares em resulten familiars, les posicions dels cossos, especialment les mans, llums i teixits de colors sense actualitat. I els fons negres, una vegada i una altra, com un paisatge astral sense telescopis, com reiterar certa impossibilitat de la mirada ocular que obre pas a una mirada gairebé esotèrica en la seva visceralitat. Aquest nou relat està dividit en 38 sales, agrupades per temàtiques; en “Amor i maternitat”, la figura religiosa femenina de mater dei / amabilis / misericordiae / dolorosa i l’estampa normativa de la sagrada família es repeteix fins a la sacietat. Una de les peces sobresurt amb una visió desbordada fora d’aquesta feminitat rígida ortodoxa, La Verge i el Nen amb santa Isabel i sant Juanito de Rubens: plecs de carn es confonen els uns amb els altres, braços, mans, pits, boques, un xai de pèl gairebé tocable, les tonalitats de rosa es difuminen unes dins d’altres en una espècie de vòrtex a càmera lenta de sensualitat tova, zero verge i zero santa. La sala “Místics i visionaris” segueix la tendència general, exceptuant l’esmentada anteriorment, de presència predominant masculina; però hi ha dues anomalies interessants, la Santa Inés de Massimo Stanzione i la Santa Cecilia de Tiepolo: elles m’agraden perquè les seves expressions fugen del dramatisme exacerbat dels cristos gore de la sala “Passió i sacrifici”, i encara que segueixen la línia de la mirada dirigida a les altures, em sembla veure un pragmatisme terreny, un misticisme més associat a economia domèstica i preocupació per les cures. Ambdues dialoguen amb éssers vulnerables que retornen una espècie de resposta: Inés acaricia al seu xai que et mira resignat i humà, se’l pot imaginar pensant en com aguanta en silenci els viatges extrasensorials de la seva companya; Cecilia, amb un collaret de perles estrangulador, intenta tocar el clavicordi amb el nadó-àngel recolzat a la seva espatlla, que sembla sospirar demanant un altre tros de pastís. És possible un rescat de la idea del femení més enllà de la sublimació condescendent, situant-nos en terrenys emocionals abruptes, difícils de fitar per la mirada d’un agrimensor patriarcal; és possible, però de les aproximadament 300 obres d’aquesta nova presentació, només una d’elles és creació d’una dona. Haig de tornar a això del fons negre. Com una membrana, una nit interior envolta la figura del Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolás V de Zurbarán. La seva cara és com una lluna amb la seva part dreta oculta a l’ombra, aconsegueix transmetre una empatia peculiar en el seu èxtasi, les seves mans dins d’un triangle negre al centre del seu cos. La bretxa del plec del seu hàbit, els buits de la seva caputxa als costats de la cara, són una espècie de fugides per on el monòlit s’arrodoneix i ondula cap a una masculinitat amb potencial per a alguna cosa nova. O així es podria desitjar, quan ja es fa avorrit veure tant home seguit, sant, poderós, venerat. Avorrit. Una vegada vaig intentar escriure alguna cosa sobre una sèrie de dibuixos que vaig començar fa un temps, Nightdrawings. Tenia a veure entre altres coses amb desaprendre, i em vaig imaginar que seria alumna a The School of Night, també un all-male panell, encara que Walter Raleigh, Christopher Marlowe i la resta de conspiranoics isabelins no em semblaven tipus avorrits en realitat, proposant una societat secreta d’ateus anarquistes a través d’un enfocament filosòfic-científic que s’oposava als valors canònics de l’època.

Les societats secretes institucionalitzades i com rebentar-les apareix a les paraules de Sara Ahmed, a la conferència Alçar la veu al CCCB. Quan baixo per Aribau anant cap a allà es veu aquell degradat rosa-taronja-lila a la llunyania després de la nit de l’eclipsi en Leo. Sara té cara de trets infantils i gesticula de forma suau i expansiva, em fa intuir un pensament flexible, no dogmàtic. Estructura la seva conferència al voltant de les figures de la finestra oberta i la porta tancada, fent referències a emails i documents relacionats amb la queixa com a procediment administratiu. És l’alçar la veu i el sortir d’aquest secret de la institució patriarcal, de la sensació de ser enclaustrat i de falta d’oxigen de la veu dissident del feminisme no blanc, la filtració, el killjoy de totes les festes. Em sembla molt gràfica la seva al·lusió al somriure en públic, somriure per a la foto, riure les gràcies, callar la boca per a no ser titllada de talla-rotllos – smile, don’t ruin the picture Sara. I si no somrius, seràs eliminada de la imatge, amb l’alienació que això comporta i les teves entranyes com a través d’una picadora de carn. Així el cos es posa en joc: davant l’atac paralitzant aquest deixa de funcionar de forma orgànica, el cos està en el document, en la mateixa queixa que s’intenta redactar. No hi ha res que es circumscrigui de manera essencial a la institució, que l’aïlli, a ella i a les seves flowcharts, regulacions i formulacions burocràtiques, allò personal és institucional. Lluny del positivisme i alegria fake del capitalisme, el plantejament de Sara Ahmed del feminisme com a desbaratador acaba anant més enllà, estil Casandra al mite grec: feminism as the writing on the wall. Aquesta expressió sempre m’ha fascinat. Com moltes frases fetes d’ús relativament comú en el context anglo-saxó, és una referència bíblica, aquesta concretament del Llibre de Daniel – l’aparició d’un text incomprensible en una paret, que profetitza l’enfonsament de Babilònia. Sol associar-se l’infantil amb l’ingenu i fràgil, amb el femení per correlació, però pot llegir-se aquí una visió holística de les coses, on l’intuïtiu i emocional té un poder que la racionalitat cartesiana (la separació artificial entre ment i vísceres/esperit/cor) no arriba a aconseguir; com els sabers deslegitimats, no-occidentals, arcaics, nocturns, que queden com a curiositats etnològiques del saber canònic colonial. M’aixeco per anar-me’n i em ressona una frase, que és com la fluïdesa interna del discurs de Sara Ahmed: like in a dream, when you jump from narrative to narrative.

M’imagino que estic sola un moment al costat d’aquesta percepció, com si hi hagués una artèria que ens connecta temporalment. Els greus entren pels peus i pugen per les cames, està bé estar present així, ni parlar ni pensar en res. Estic a la Sala Vol veient a Zen55 perquè li vaig preguntar a Ikram Bouloum Sakkali quan podia veure una mica del que feia. Això és una mica com això de l’art clàssic, l’electrònica em resulta familiar com si fos un idioma que conegués sense haver-lo llegit mai. L’esdeveniment que Zen55 organitza amb Drakis porta a la ciutat a artistes del segell de Shanghái Genome6.66 (R.V.E, Noctilucents, Quilo Vee i Rui Ho). Quan veig a l’Ikram i el David sobre la tarima penso en la relació entre el que fan i l’escriptura, aquest instant de solitud amb una mateixa enfront d’alguna cosa que es construeix, i aquí el subjecte de la frase és mòbil, el construeixes, et construeix, un llenguatge que no es pot acabar d’aprendre. Hi ha en aquest so una espècie de força de treball mística, com un grau d’abstracció que fuig de ser mesurat o dirigit. Les seves mans i els seus caps, la concentració emocional, els moviments que s’encadenen els uns amb els altres. Els sons que emeten et mouen, ni tan sols sé si estic ballant, el cos s’està movent, com a batecs accelerats que fan que les costelles hagin de dilatar-se, una vegada i una altra i una altra. Les visuals de Demoniolaplace tenen un efecte acollidor, objectes o persones vistes de passada en penombra, paisatges dissenyats en el somni, les roques del Cthulhuceno en un videojoc, torres elèctriques, cels violeta, el soroll d’un televisor sense programació, el cos en gestació en una ecografia 3D, amb tot aquell líquid amniòtic negre al seu voltant que es replica en la foscor d’un club. Potser aquesta freqüència familiar és la naturalesa heterodoxa de la proposta mateixa. Zen55 és un projecte col·lectiu d’Ikram amb David M. Romero, Arnau Sala, Sergi Botella, Isamit Morals i Rubén Patiño, que amaga un codi anòmal des del seu propi nom – llegit en català apareix un número, 155, aquest article de la Constitució espanyola que s’usa per a castigar a les nenes i nens que es porten malament. Aquest gest, desobeir, plantejar una possibilitat dissident enfront d’una normativitat, en aquest cas en l’àmbit de l’electrònica, és el que orbita al voltant d’una iniciativa que elegantment li dóna l’esquena al que Comolli anomena “la llum encegadora de l’espectacle”.

Si en una escola de la nit d’un futur xeno s’estudiessin nous fonaments ontològics, tal vegada apareixeria a les anotacions de les males alumnes algun axioma pertorbador: “la nit és un cos”. Des d’aquí, disparar la polisèmia, les visions, fer presents músculs, tendons, zones toves, articulacions que surten d’un cos en singular i es cusen i es descusen com uns punts al front amb altres cossos, en una foscor sense delimitar, formes circulars que vibren juntes gairebé imperceptiblement.

—

Text d’Alba Mayol Curci per a GRAF. Alba és filòloga i artista visual.