Febrer 2020
per Carolina Campos

Vessar l’ull

Barcelona és una ciutat que et convida a caminar. Caminar per la ciutat és una pràctica que he realitzat des que vaig arribar aquí. Els carrers amples, gairebé sempre plans, em fan caminar durant hores sense que percebi el pes dels desplaçaments. Els primers exercicis per a acostar-se a un lloc solen passar en la seva capa més superficial. Una ciutat està plena de punts de llum. Aquells punts recognoscibles que ens situen en el mapa. Una llista de museus, galeries, grans noms, grans institucions, grans festivals, grans esdeveniments. Però si tenim temps, la ciutat comença a obrir bretxes en aquesta primera capa on tot sembla estable i segueix un flux recognoscible. Georges Perec en el seu llibre Espècies d’Espais diu que és necessari anar més a poc a poc, gairebé maldestrament, per a mirar el comú, l’obvi. És a partir d’aquest gest perifèric i gairebé esborrat, en la part de darrere de les coses, que vull traçar un recorregut.

Fer una torsió en l’espai per a veure el seu revés és també regirar el temps. Potser comenci la meva ruta avui i l’acabi abans-d’ahir. Em quedo aquí pensant en el que seria una ruta cap enrere, per la seva esquena.

A vegades, els objectes artístics són la traducció d’aquesta idea que en cada punt de llum que veiem hi ha un embolic de temps i esdeveniments operant i que en realitat és aquest pla de la invisibilitat de les coses el que ens mou. És com si les restes del que veiem fos el que realment està succeint. La idea de l’ocularcentrisme i els règims del visible i l’invisible acaben separant-nos lentament dels nostres cossos. Aquesta desafecció gradual ens fa deixar de veure l’obvi que s’amaga sota la pell de la ciutat, de les persones, de les coses, dels esdeveniments.

El diumenge passat vaig veure una peça del Festival Sâlmon, Under Construction de Xavi Manubens a Fabra i Coats – Fàbrica de creació, en veritat el que vaig veure va ser una peça a l’inrevés. Xavi comença l’escena descrivint les accions que acaben de succeir a l’espai. Un endoll que s’ha cremat fa 5 minuts, una cortina que s’ha mogut fa mitja hora. Coses que no veiem però que són part del present. Mou l’espai de tal manera que ens fa imaginar el que necessita existir perquè puguem veure el que veiem. Apareixen noves imatges que revelen la construcció de les coses. Tot el que està fora, darrere, és visible des de la relació entre l’espai i les seves multidimensions i el cos de l’artista. Porta un exterior a dins, un abans per a l’ara. En aquest joc d’anar i venir entre el que va succeir i el que està succeint, construeix un nou cos impossible. És la fabricació del que ja és allí, l’ús i la reutilització, el desbordament.

Deixo Fabra i Coats i vaig al metro, cap a l’estació Entença. Són 30 minuts amb la L5 però trigo 24 hores. Entre una estació i una altra, estic a l’assaig de l’obra que estrenarem a Sâlmon. Aquí tot és pur revers. Continuo pensant en la gran quantitat d’esdeveniments que es descarten perquè una peça pugui existir. M’imagino una gran nau amb tots els gestos que es van fer, però que mai es van usar, per a crear totes les obres d’un festival. Aquest seria un lloc de pura potència. Una nau d’esdeveniments que no van sortir a la llum. Tot allá, regirant-se en els enderrocs dels processos de creació. M’imagino gestos maldestres, malament fets, gestos preciosos que no caben dins cap dispositiu, gestos invisibles que van ser necessaris perquè uns altres guanyessin vida, el negatiu dels gestos. Una comunitat de maneres de fer. En un racó de la nau totes les relacions que no van arribar a ser confirmades, tendències i possibles direccions que no van prendre cos. Un aglomerat de possibles que no s’han activat, piles i piles de restes d’esdeveniments, perquè puguem veure el que veiem.

Arribo a Entença, 20 persones s’organitzen en rutes i disparen en diferents direccions. Unes hores més tard tornen amb quilos de menjar rebutjat. Són gairebé les 11 de la nit. Es col·loca una taula d’uns 6 metres de llarg a la plaça on es troba el Casal de joves Queix. Arriben maduixes, cols, plàtans, llet, carn, pa, molt pa, suc d’ampolla, una taula plena de iogurts, tot tipus de menjar imaginable. La resta, les escombraries. Aquestes rutes de reciclatge porten més de 6 anys i la seva activitat se centra en criticar la sobreproducció d’aliments per part del capitalisme de consum i la societat de residus. Una de les organitzadores d’aquesta acció és l’artista audiovisual i activista Héctor Acuña / Frau Diamanda.

Recol·lectar aliments rebutjats és l’ús i la reutilització del que es troba a la porta del darrere de l’esdeveniment visible. Consumir les restes del capitalisme és una qüestió ètica. És possible que hàgim de percebre les escombraries com un lloc on habitar. Les escombraries dels supermercats, les escombraries de les obres, les escombraries dels esdeveniments. Les escombraries és el lloc perifèric que hem après a oblidar. Les imatges dissidents no deixen de funcionar sota la capa del que veiem net, organitzat, llest per a ser consumit.

Deixo la cuina de casa meva, on he organitzat els tomàquets que vaig portar de les escombraries, i vaig directament a la cuina del Mercat dels Flors. No és la cuina real i això encara està per succeir. He estat convidada per Javier Cruz i Fernando Gandasegui per a participar a Bar Yola, un programa, dins del Festival Sâlmon, per a formadores interessades en els processos de les arts vives. Javier i Fernando anomenen la cuina a aquest lloc al fons de les creacions, la màquina sensible que està en marxa perquè puguem veure objectes compartibles. La cuina d’un bar que està enfront d’un teatre. És el fora del fora. El que està darrere de les coses i que en realitat són les coses en si mateixes.

Tal vegada jo estigui una mica obsessionada amb tot el que succeeix abans que alguna cosa succeeixi o amb el que fem mentre pensem què fer. No ho sé, però el que sembla és que necessitem desbordar el nostre ull cap a la resta del cos, imaginar maneres de desplaçar una imatge del món posicionada en la nostra frontalitat directa, aquest món que creem a imatge i semblança del capital, per a trobar els corredors que ens porten al “backstage”, on les bretxes de la ciutat, dels cossos, dels esdeveniments, encara estan en carn viva. És possible que hi hagi una nau mítica allà, un dipòsit d’imatges i gestos perifèrics no actualitzats amb una taula infinita d’aliments collits de les hisendes de policultiu de les escombraries. Una gran festa d’imatges oblidades i abandonades on es planegen petites conspiracions transitòries i noves rutes de fuga.

–

Text de Carolina Campos, com a resident de La Visiva, per a GRAF. Carolina és ballarina, coreògrafa i investigadora.