Si s’hi posa esment, això és, s’atén a allò que es dóna per fet sense qüestionar-ho, és possible que es descobreixi que, en realitat, a vegades està bé detenir-se, obrir la finestra, permetre que el sol entri i l’aire circuli. Observar amb cura. Ara bé, col·locar atenció no és fàcil, més encara quan es tracta de mirar cap a entorns complexos (institucions, museus, centres d’art, espais de producció) els quals formen part d’una xarxa més àmplia que obre camins per a fer però que també defineix i està definida per límits molt clars respecte al que pensem que es pot i, en conseqüència, allò que no. En principi, un centre de producció és un espai que disposa de recursos humans i materials dirigits a acompanyar, facilitar el desenvolupament de processos creatius, oferir les condicions per a la generació d’eines generadores de mons, cuidar la sensibilitat. No obstant això, no es pot oblidar que els espais de producció també estan abocats, d’una banda, a elaborar vincles cap a fora (que es relacionen a idees prèvies sobre el que s’entén per l’exterior) i, per l’altra, a aconseguir la seva pròpia sostenibilitat. I totes dues qüestions solen estar vinculades, d’una o altra manera, a la producció d’esdeveniments. És comú, per exemple, que es doni per fet que la producció doni resultats, això és, la generació d’esdeveniments (exposicions, tallers, conferències, jornades d’obertura de processos, presentacions, etc.) no sol ser compatible amb els ritmes particulars de la creació artística.
Quines relacions entaulem entre creació artística i producció?, de què parlem quan parlem de producció en els nostres entorns?, què entenem per produir?, de veritat existeix un endins i enfora?, tenim una idea fixa sobre qui produeix i qui no?, hem donat per fet que la producció està associada a les pràctiques i les pràctiques als resultats?, què entenem per resultats? Són algunes de les preguntes que em sembla que podrien ser útils (o fins i tot inútils) per a tornar a qüestions que parteixen de pràctiques que potser estan limitades, entre altres coses, per la imposició d’una idea de temporalitat, això és, pel que pensem sobre els ritmes de la vida, que tendeixen a estar subjectes a l’imperatiu de ser productives, això és, a la sobreproducció.
Si la temporalitat dominant en el capitalisme és la hiper-activitat, la qual té la forma d’una dispersió que, segons explica Byung Chul-Han, està travessada per l’acceleració o la disincronía, es podria sostenir, en conseqüència, que la sobreproducció és un símptoma d’un malestar temporal compartit? D’altra banda, la sobreproducció està vinculada a la saturació (omplir o ocupar una cosa fins al límit de la seva capacitat) la qual, en lloc d’obrir, tanca les possibilitats per al pensar i, per tant, possiblement també per a imaginar els processos de creació artística que són acollits en contextos com els espais de producció.
No es tractaria, per tant, no tant de lluitar contra la temporalitat dominant donat que podria més aviat potenciar la saturació, sinó de ser capaces de generar les condicions per a imaginar maneres d’albergar una diversitat temporal? En efecte, si bé és cert que la temporalitat dominant és la hiper-activitat, també ho és que aquesta conviu amb altres fluxos, fluctuacions, ritmes i maneres del pas del temps. D’aquesta manera, potser hauríem de fer el treball de col·locar atenció, precisament, sobre l’ecologia temporal, això és, la diversitat de temps que conviuen en un mateix espai.
Però, quin sentit té col·locar atenció sobre la temporalitat en un centre de producció? Potser, el sentit de girar la mirada és una cosa que ha de néixer del desig d’assumir que tot espai té sempre alguna cosa d’indeterminat i que són els punts de partida, això és, allò que es dóna per fet, la qual cosa s’ha d’observar amb deteniment amb la finalitat de furgar i, potser, trobar fissures. Així, la pregunta per la producció no es pot pensar, almenys des de la meva perspectiva, sense preguntar-se sobre allò que es pensa sobre el temps.
Mirar-se resideix a sortir del marc de pensament que es repeteix a través de l’establiment de preguntes capaces d’obrir la imaginació cap a altres rumbs, potser encara inimaginables. Si es pregunta adequadament fora dels marcs del donat, es mira adequadament i si es mira adequadament, es pensa fora dels marcs del donat. Es tracta, en altres paraules, de fer el treball de pensar el que estem pensat (invitació de Donna Haraway) perquè és en les esquerdes on es pot endevinar que hi ha alguna cosa que palpita però que a vegades és invisible i que es vincula a les possibilitats de compondre pràctiques temporals que fan pràctiques temporals. Efectivament, si entenem que les pràctiques temporals es teixeixen per mitjà de relacions que fan relacions, llavors s’obren camins per a reconèixer una diversitat de formes de pas del temps en un mateix espai.
—
Text de mafe moscoso en col·laboració amb GRAF. mafe, nascuda en república bananera. treballa en els embolics entre escriptura, etnografia i art
Aquest mes de novembre han tingut lloc les jornades de portes obertes de la Xarxa d’Espais de Producció i Creació de Catalunya (Xarxaprod), durant les quals diverses entitats que formen part han obert les seves portes, organitzant activitats per a donar a conèixer els seus espais i contextos. Des de GRAF ens sumem amb la producció de cinc Rutes GRAF que en aquesta ocasió es concreten en textos de reflexió que aprofundeixen en diverses temàtiques vinculades als centres de la xarxa, des de la mirada de cinc agents de l’art i altres àmbits: mafe moscoso (treballa en entorns entre escriptura, etnografia i art), Helen Torres (sociòloga, traductora i educadora), Bàrbara Sánchez Barroso (artista, feminista i amant dels llibres), Rita Andreu (comissària, gestora cultural i realitzadora audiovisual) i l’equip GRAF. En cada Ruta vinculem un dels textos amb un grup d’espais de Xarxaprod, suggerint afinitats entre ells.
Traducció del text al català per GRAF
