Amb motiu de l’exposició L’altre costat del Centre d’Arts Santa Mònica, l’artista Francesca Llopis ens proposa una ruta per l’altre costat de la Barcelona gentrificada: una ciutat preolímpica, canalla, underground. Una ciutat que encara no havia viscut la càrrega de ser capital del disseny, de l’esport i del turisme de creuers.

Francesca Llopis ens proposa que, en aquest passeig pel centre de la Barcelona dels setanta i vuitanta, ens imaginem com eren aquests llocs en un moment històric de gran potencialitat creativa i social, la gran part dels quals avui són irreconeixibles. La Barcelona d’aquesta ruta és l’altre costat de la Barcelona-franquícia en la qual vivim.

No es tracta de fer un exercici de nostàlgia estèril, sinó d’utilitzar la càrrega política de certs passats per reinterpretar el present. Fer aquest viatge en el temps ens permet revisar críticament el relat gastat i oficial de la Transició i la cultura underground a Barcelona i els llocs comuns que porten associats.

També albirarem certes inèrcies i resistències en les pràctiques artístiques d’una generació que començava a despertar a l’altre costat del somni de la raó imposada pel franquisme. Us convidem a replicar l’experiència, quotidiana i extraordinària alhora, d’una generació que va poder començar a veure la llum al final d’un llarg túnel i a imaginar l’altre costat de la Barcelona que ara veieu. Fins i tot que descobriu les restes que encara sobreviuen.

__________

La casa on visc
Ruta L’altre costat 

Quan visitava els avis al carrer Comerç, penetrava en el brogit del Mercat del Born, on els colors i les olors eren ben diferents de la ciutat fosca i poruga de finals dels seixanta. El caos d’aleshores era semblant al que es va generar quan més endavant el vam recuperar del previsible enderroc a principi dels anys vuitanta: artistes i poetes organitzàvem concerts i manifestacions, era un espai fantasmagòric i abandonat al qual nosaltres donaven una nova vida.

Somiàvem en la llibertat, l’anarquisme aflorava pertot, la dictadura havia fet aigües i nosaltres ho estàvem celebrant al carrer amb allò que pintàvem, escrivíem i les nostres accions. Innocents, per fi veiem l’altre món per un forat! Érem l’underground de la ciutat, les nits acabaven al Zeleste, el millor bar de l’historia, dissenyat per la Sílvia Gubern i l’Àngel Jové (la Sílvia també va fer la coberta del disc Qualsevol nit pot sortir el sol).

Entre el 1977 i el 1982 vaig viure al carrer Trafalgar, al carrer Princesa (a la casa on va néixer el pintor Rusiñol) i al carrer Milans. En aquell temps em vaig fer clienta del bar Kentucky, freqüentat aleshores només per mariners, camioners i senyores que seien avorrides en un banc llarg. Els bitllets i les fotografies de vaixells que revestien les parets ens transportaven a països estrangers, tot ben regat d’absenta i amb músiques de més enllà que ens feien somiar.

La casa on visc des de 1983 estava situada ben bé a l’altre costat, en “territori apatxe”. El passeig de Sant Joan marcava la frontera amb un barri fora muralles ple de magatzems del tèxtil que als noranta es van transformar en comerços xinesos. Al costat de l’estació del Nord hi havia pensions i bars de travestis amb clients que transitaven nit i dia i que s’acabarien convertint en els blade runners de les meves pintures. En recordo una amb el seu exuberant abric pelut blanc, contornejant mig nua per anar a comprar al Mercat de Santa Caterina com un fantasma sortit del més enllà, després d’una nit de drogues i sexe; desentonava totalment entre les dones que anaven a fer la compra per a les famílies, que d’altra banda ni s’hi fixaven atenció.

Aleshores l’Arc de Triomf era un monument una mica trist d’una bandejada i incompresa arquitectura modernista, els cotxes l’encerclaven. Durant una festa pel meu aniversari va coincidir que algú hi va cremar un cotxe i vam interpretar que era un regal que em feia la ciutat. Entre els Encants i el mar veiem fàbriques que tenien una nova funció: aixoplugaven desplaçats que vivien entre els matolls i construccions fetes de materials reciclats, números de fusta, paraules d’anuncis. Era un altre món que transitàvem amb curiositat i cert recel i que ens servia d’inspiració…

El 1985 vaig mostrar a la sala Metrònom Barcelona trasbalsada, una sèrie de pintures monumentals amb visions de la ciutat des del mar fins a Montserrat, de sud a nord, poblades per déus vinguts del més enllà que recorrien el port i que es mimetitzaven amb les grues. Metrònom era un espai d’art i música contemporànies on exposaven artistes nacionals i internacionals, un punt d’inflexió i referència en la transformació cultural de la ciutat.

Al carrer Montcada hi havia la galeria francesa Maeght (ara Moco), on vam exposar, entre d’altres, la Xabela Vargas, el Robert Llimós, Miró i jo mateixa. Les inauguracions eren un acte especial. Hi havia un brogit i una vitalitat extraordinàries que ens portaven a un altra realitat, potser com si fóssim a París o Nova York, o això ens semblava .

Un dia la Marta Taché, somiadora cultural i còmplice d’artistes, em va convidar a pintar al bell mig del nou passeig Picasso, on acabaven d’instal·lar una escultura del Tàpies. Va ser una situació surrealista, ja que al meu costat hi havia una euga que menjava la palla d’un paquet on jo estava asseguda dibuixant. Passada la por i una estona, vam establir un intercanvi de mirades tot mantenint la serenitat, com si allò que estava passant fos el més normal.

Quan travessàvem la nit per anar als bars com el Sukursal, El Cangrejo, Este Bar o el Metropol, ens disfressàvem amb vestits que ens inventàvem a casa. El disseny era una constant.

L’alliberament sexual va ser un altre canvi de paradigma; per fi les dones podíem decidir què volíem fer amb el nostre cos. Al carrer Bruc amb la Ronda de Sant Pere hi havia un centre feminista on, si per desgràcia havies d’avortar, et donaven els millors consells, ja que la llei va trigar a fer-se realitat.

La Rambla era nostra: amunt i avall, recitant la vida, exhibint-nos i manifestant-nos a qualsevol hora. El Teatre Principal acollia la Cúpula Venus amb l’Orquesta de señoritas dirigida per Pavlovsky i els billars Monforte, que competien amb els billars del cine Coliseum de la Gran Via, un ambient carregat de fum de cigarretes que esbossava ombres d’essers, on només faltava l’aparició de Humphrey Bogart a contrallum des de la porta del local.

Ens aixoplugàvem als forns de pa del Raval, com el que hi havia on ara hi ha el Makinavaja, a prendre cafè, ensaïmades i entrepans calents per no parar mai. La Rambla ens enviava a un altre món: mariners americans amb els seus barrets que Artaud hauria estimat tant, la successora de la Monyos davant d’un Liceu lliure de barreres, el cowboy i la tieta que tocava l’orguenet amb piles… Les cadires amb senyors, els limpias i els ocellets obrien els negocis ben d’hora.

L’Avinguda de la Llum era sota el carrer Pelai, atapeïda de botiguetes, baretos i rodamons, on hi havia el petit cinema El Palacio de la Risa. No recordo quines pel·lícules hi vèiem, però segur que eren un viatge a l’altre costat de la nit. Tot era obert a tota hora! De dia pintàvem, editaven, pencàvem. De nit ballàvem, conspiràvem, ens drogàvem, estimàvem… Era un no parar.

La Barceloneta era plena de xiringuitos i petites piscines. El meu grupet preferia el Salmonete, amb la Carmen de mestressa. Cuinava les millors paelles, ens donava els millors alcohols i el Bernardo recitava poemes. Des d’allà miràvem el mar i la gent que pul·lulava per la platja; les hores passaven i es creaven noves situacions. Tot parlant de les mancances, que eren moltes, engegàvem projectes pensat que canviaríem el món.

Al cim de la torre del telefèric de Sant Sebastià, envoltat de les boires del mar, hi havia un local popular que servia paelles amb la visió aèria del port. A sota, teníem els Banys de Sant Sebastià, amb tres piscines, matolls i palmeres, i un casino de l’època de l’Exposició Internacional de 1929 en ruïnes que conferia una solemnitat cutre a l’entorn. Allà, Violeta la Burra prenia el sol amb vestits estrafolaris i un posat provocatiu.

Habitàvem les Golondrinas, on vam fer performances al mig del mar i molts viatges d’amor. A primera hora del matí, quan la boira provocava que la mar es veiés blanca com la llet, anàvem al Rompeolas —tradició barcelonina— i ens estiràvem a les plataformes de fusta dels pescadors, sostingudes sobre el mar. Entre les pilones de formigó algú havia construït un petit paradís per fer dinars familiars entre ciment. També les grues del port escampaven els seus colors cap a la ciutat que es despertava. Allò m’omplia el cap i les pintures brollaven a l’estudi, que s’omplia dels seus colors. Sovint esmorzàvem al Mercat del Peix, a tocar de la Torre del Rellotge, quasi en el creuament imaginari del Paral·lel amb la Meridiana, després d’haver saltat d’un lloc a l’altre amb la música dels Turmix, que ens transportava cap al infern, o al cel, que és aquell lloc on posem tot el que no sabem ben bé què és però que no volem perdre.

—

Ruta Graf en col·laboració amb Santa Mònica.  Text de Francesca Llopis, artista visual.

Aquesta ruta és una col·laboració amb Santa Mònica com a part de l’exposició L’altre Costat.

Traducció del text per Victoria Macarte.