Març 2020
per Ricardo Cárdenas

Somnis de quarantena

Dues setmanes enrere quan em van proposar desenvolupar aquesta ruta, vivíem en una situació radicalment diferent al que avui sembla un ‘reality show’ global, inspirat en aquella ficció surrealista de Buñuel, El ángel exterminador.

La nostra realitat i sense saber encara fins quan, ens manté confinats a l’interior del nostre habitatge. El més recent senyal sobre els errors de l’Antropocè va portar el missatge en forma de virus. Un recordatori de la fragilitat i finitud corporal humana va tornar a evidenciar les falles estructurals del sistema econòmic irresponsable, que revictimitza principalment la vida dels qui ell mateix desprotegeix, precaritza i vulnera.

Vaig començar a buscar activitats per a traçar la ruta abans de que el nostre vocabulari quotidià fos contaminat de termes hiperhigienistes, de mesures de distanciament social o abans de que l’absurd d’acumulació de l’individu capitalista tingués com a forma de representació un rotllo de paper de vàter.

La tarda del 8M en condició emocional molt diferent a l’actual, commogut i emocionat per veure a les meves amigues i companyes en la força de la seva manifestació, des de la mostra de cura, ràbia i alegria desbordada que només els feminismes poden construir, vaig procurar apuntar el recorregut en direcció de pràctiques artístiques compromeses amb la importància contextual, social i històrica que ens travessa.

La ruta que comparteixo més que proposar activitats artístiques a les quals no vaig poder assistir, em serveix com a dispositiu d’imaginació des del tancament de tot just una setmana, per a pensar els desplaçaments físics per una ciutat amb sobreoferta cultural en la qual sento anar sempre tard i de pressa.

Penso el recorregut de la mateixa forma que entenc la producció artística, una estratègia reivindicativa de la importància de les trobades i els llaços (i abraçades) afectius com a accions polítiques i de resistència, complicitats que procuro quotidianament i que avui només poden prendre formes virtuals amb un grup de gent amorosa que em va acollir des de fa tres anys quan vaig arribar a Barcelona. M’entretinc pensant de qui em faria acompanyar en el recorregut i les possibles converses.

Comencem per Can Felipa, trobant-me amb A, per a veure l’exposició Nadie sabe que los gérmenes acaban de llegar.

La vida i la meva amiga tenen un sentit de l’humor irònic exquisit, a més de tenir coneixement en temes sobre vides extraterrestres amb el que riuriem sobre les seves nits a Montserrat esperant avistaments i la sorpresa de les poques possibilitats que un projecte expositiu que es preparava des de setembre, coincidís exactament amb la situació que patim.

L’exposició inclou treballs Anna Dot, Nicolás Lamas, Lucía C. Pino, Domas van Wijk, Josie Perry i Momu & No Es; comissariada per Adriana A. Leanza i María Lucía Marcote García, pren com a punt de partida un article de l’escriptor mexicà Octavio Paz, que repassava teories sobre l’origen de la vida a la Terra. Una d’elles, desenvolupada per Francis Crick, plantejava aquest inici a partir de gèrmens colonitzadors, enviats al planeta per una civilització extraterrestre en decadència que en cerca de supervivència, esperaven organitzadament les condicions favorables per al seu desenvolupament.

La mostra apunta a analitzar certes formes de vida contemporànies que, segurament en aquest temps imposat de desacceleració, no pocs estan repensant i qüestionant.

Travessem la ciutat cap al Raval per a trobar-nos al MACBA amb M, L i J dins un espai molt familiar on ens vam conèixer i ara treballo.

Al Centre d’Estudis i Documentació del MACBA es presenta De disturbios, lutos y fiestas, projecte de recerca desenvolupat per Carolina Campos, Claudia Ventola, Eduardo Carrera, Eugenia Salama, Henrique Lukas, Joana Castella, Jorge Sánchez, Julia Salgueiro, Julia Tealdi, Lizette Nin, Lucila Prestach, Luna Acosta i Margherita Fabbri, integrants del Programa d’Estudis Independents 2019-20, en coordinació amb Lucía Egaña.

Exposició d’arxiu que revisa pràctiques de (sobre)vivència i resistències a la violència de règims colonials, aplicades sobre certs subjectes exclosos a la ciutat de Barcelona.

Fotografies, cartells i entrevistes donen compte d’una cartografia de pràctiques de cura, aliances i afectes compartits des de les dissidències sexuals, la diversitat corporal i la condició migrant.

Posteriorment totes caminem al districte de les Corts, a La Caldera. Un meravellós espai que antigament va ser un cinema, avui adaptat a la recerca de dansa contemporània i arts vives; al qual em va introduir fa temps I, qui generosament sempre em comparteix la seva sensibilitat cap a aquesta mena de pràctiques. Vibrem amb Catalina, treball que presenta el col·lectiu de dansa contemporània, lliure i anarquista, Iniciativa Sexual Femenina – integrat per Élise Moreau, Elisa Keisanen i Cristina Morales– qui descriu la seva pràctica des d’una perspectiva feminista i antiacademicista.

Ja induïts als efectes reivindicatius i alliberadors de moure els cossos, ens afanyem cap a l’últim punt del recorregut.

Tornem a Poble Nou, per a la Prom party a la sala VOL, festa que organitza l’artista i DJ Isamit Morales com a clausura de curs per al seu projecte artístic-pedagògic-musical Sense Sync. Un espai teoricopràctic que des del 2018 dóna bases a principiants sobre Dj-ing, des d’una posició horitzontal i feminista d’intercanvi d’aprenentatges.
Acabar la nit suant i desbordant el cos a la pista de ball, envoltat de A, I, M, L i J no serà un acte nihilista, sinó la reafirmació dels afectes com a espai de batalla per a continuar construint i disputant una part del que vam perdre aquests dies, el plaer de ser part i unir-se a la massa d’un cos col·lectiu.

–

Text de Ricardo Cárdenas, com a resident de FASE, per a GRAF. Ricardo és artista visual i investigador.