GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Maig 2018
per Marla Jacarilla

La guerra, el silenci, la multitud

“És un error donar per fet el que va ser contemplat”. Amb aquesta suggeridora cita de Carlos Oroza comença Agustín Fernández Mallo la seva última novel·la, Trilogia de la guerra. Però més que una simple cita, la frase es convertirà en un leitmotiv que apareixerà diverses vegades al llarg del text, obligant als personatges a reflexionar constantment sobre el seu significat. En Trilogia de la guerra es parla sobre la(s) guerra(s), sí. La Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Vietnam o la Guerra de Síria apareixen entre les seves pàgines, però en el fons aquestes guerres no són més que l’excusa per parlar de tot la resta: de la condició humana, de la impossibilitat del silenci, de la solitud, de les noves tecnologies i de com aquestes modifiquen el nostre comportament, de les relacions entre humans i de les relacions d’aquests mateixos humans amb la seva pròpia Història. Dit això, podria semblar que es tracta d’una novel·la pretensiosa, bigger tan life, escrita amb l’única intenció de transcendir i suposar una fita en la història de la literatura del S XXI. Però la capacitat del seu autor per fixar-se en els detalls més nimis o insignificants i trobar la infinita bellesa que pot haver-hi en ells, l’allunya per complet (i per sort) d’aquesta intenció. La ment analítica del seu autor provoca la trobada (tal vegada, no tan fortuïta) entre la ciència i la poesia, sobre aquesta taula de disseccions que és la novel·la. No tindran ambdues coses, ciència i poesia, molt més en comú del que ens imaginem?

Ja a les primeres pàgines, el protagonista del llibre primer defineix el silenci com “un relat fantàstic construït per la nostra cultura, un concepte, en definitiva, inventat”. Aquesta frase em porta automàticament a pensar, com no, en John Cage. En la seva experiència dins de la cambra anecoica de la universitat d’Harvard. En el so del seu sistema nerviós i de la seva circulació sanguínia. També en 4’33’’ i en tots els artistes que han estat influenciats per Cage. També, per donar un salt fins al moment present, en les obres d’Allora & Calzadilla que hi ha exposades a la Fundació Tàpies. I també en el cor de veus anònimes que inunden les sales de l’exposició Retrats de la multitut, que recull els últims nou anys del treball de Natalie Bookchin. O fins i tot, en el desconcertant i arriscat musical que ha dirigit Bruno Dumont sobre la infància de Juana de Arco.

Podria fàcilment imaginar al protagonista del llibre primer de Trilogia de la guerra visitant l’exposició de la Fundació Tàpies. Observant, al centre de la sala (o tal vegada en una cantonada), un piano preparat. Molt diferent, això sí, als quals utilitzava John Cage. En aquest cas, amb un forat al centre de l’instrument de la grandària justa perquè una persona es pugui introduir en ell i pugui tocar (amb dificultat, ja que hauria de fer-ho del revés) el quart moviment de la Novena Simfonia de Ludwig Van Beethoven, tema que al llarg de la història ha estat utilitzat en contextos com el Tercer Reich o la Revolució Cultural Xina.

El so és, sens dubte, el principal element que estructura l’exposició de Allora & Calzadilla: el d’aquest piano preparat, el de l’home amb la veu més greu del món, el de l’instrument musical més antic que mai s’ha trobat, el de les bufades de quatre intèrprets davant una pedra del període de l’Eó Hadeic o el del xiulet que ens alerta de les injustícies. Imagino que el protagonista de Trilogia de la guerra visitaria l’exposició amb curiositat, però sobretot amb empatia. Perquè les reflexions que proposen les obres de Allora & Calzadilla sobre temes com la crisi econòmica, el paper de la guerra en diferents moments al llarg de la història, el colonialisme o el canviant valor d’un gest en funció del context en què se situa són, en el fons, molt semblants a les que es realitzen entre les pàgines del llibre.

També puc imaginar a aquest personatge assistint a una projecció de Jeanette, la infància de Juana de Arco, escoltant amb atenció les paraules d’una jove Juana low cost i experimental, que expressa la seva dissidència, la seva disconformitat davant el món i la seva impotència davant la guerra cantant, sense por a desafinar, deixant-se acompanyar en la seva aventura per la música d’Igorrr, músic francès influenciat (a parts variables) pel death metall, la música barroca o el trip hop.

De la mateixa manera, tots els personatges anònims que habiten les obres videogràfiques de Natalie Bookchin podrien aparèixer com a extres en el llibre segon de Trilogia de la guerra, ambientat a Estats Units. Personatges que se serveixen d’Internet i les xarxes socials per fer teràpia, per confessar-se, per opinar, per dir coses que d’una altra manera no dirien, per ser ells mateixos però al mateix temps ser una altra persona, per aconseguir likes, per ser populars, per ser acceptats, per ser volguts, per intentar integrar-se en una societat que, en un exclusivista exercici de neoliberalisme centrífug, expulsa del seu nucli a aquells individus que no estan disposats a deixar-se sotmetre per les lleis de l’oferta i la demanda. Mitjançant la seva aparició a Internet aquests individus, fins i tot sense conèixer-se, desenvolupen una sort de comunitat digital que els manté units, connectats per aquesta particular empatia que provoca la solitud compartida. L’espai públic ha acabat per privatitzar-se i l’espai domèstic, abans privat, s’ha convertit en un lloc públic. Hem deixat de reflexionar sobre l’extimitat perquè l’hem interioritzat, com ja ens va passar amb la precarietat, el capitalisme o la reproductibilitat de l’obra d’art.

“He vist a les millors ments de la meva generació destruïdes per Facebook”. El protagonista de Trilogia de la guerra pensa en aquesta frase que parafraseja el famós vers d’Allen Ginsberg. Sé que no me l’he de prendre molt seriosament, però crec que és important que la tingui en compte.

Text de Marla Jacarilla per a GRAF. Marla és artista, crítica cinematogràfica i escriptora.