GRAF, l’agenda que suma totes les agendes.

Si encara no reps la nostra Newsletter, pots subscriure't aquí

Nov. 2022
Ruta Xarxaprod 3/5
per Bárbara Sánchez Barroso

Me’n recordo.
Sobre residències artístiques.

Me’n recordo de Tunísia, d’una casa en el barri a prop de l’hospital més gran de la ciutat. De l’excursió a la costa gràcies a una artista que em va dir que sortís de la ciutat a la recerca d’acció. Recordo dir-li que jo confiava en el meu procés: primer llegia i m’informava, després sortia al carrer.

Me’n recordo de Sabadell, on havia de passar 3 mesos i en vaig acabar passant 6, preparava una performance amb ballarins que al final va haver-se de cancel·lar. Recordo les amigues que vaig fer convivint en diferents habitacions amb lliteres, les cures, les xerrades, les braves en el bar, les llàgrimes en marxar.

Me’n recordo de passar unes setmanes en l’Amazones, recordo sentir que no estava en el lloc adequat, recordo a les artistes del meu voltant, de tota mena de països cadascun més llunyà del Sud d’Amèrica. Recordo les contradiccions, les xerrades on això políticament correcte no deixava lloc a la contradicció neocolonial de la qual totes formàvem part.

Mentre recordo els meus viatges, alguns d’ells de residències, penso en les contradiccions en les que caiem diàriament, i segueixo sense tenir clar si una residència t’aporta alguna cosa més enllà del que t’aporta un viatge com a turista i residir per un temps limitat en un hotel. Una residència artística és sempre un xoc: un xoc d’hàbits, un xoc cultural, una experiència nova. Amb els anys la meva opinió sobre les residències, la seva popularitat i la seva condició de requisit indispensable en qualsevol currículum artístic que s’apreciï, ha canviat.

Com a artista em sorgeixen moltes preguntes quan actualment em plantejo si aplicar a una nova convocatòria de residència. Cada vegada miro amb més atenció les bases, penso en les cures, en el col·lectiu, en el seguiment, i sobretot en la responsabilitat, no sols per part meva sinó per qui ofereix aquesta oportunitat. Què suposa canviar de context, de ciutat, i fins i tot de país, de manera temporal per a una artista, per a investigar i produir una obra? És necessari el canvi per a la creativitat o respon aquest desig a una lògica neoliberal on moure’s, allunyar-se de casa i alimentar-nos de la vida i de les històries d’unes altres és com usar-les, per a després deixar aquell lloc amb les seves històries, anècdotes, fotografies i de més d’una forma totalment extractivista?

Però també cal preguntar-se perquè s’han multiplicat les residències, què comporten per a les institucions, què aporten al context artístic, quines restes deixen, quines necessitats supleixen, quina continuïtat en el temps hi ha amb les històries, les persones que habiten aquests espais de manera temporal.

Perquè també recordo altres propostes de llocs en els que allotjar-me que em semblaven condicions gairebé infrahumanes, propostes a les que vaig dir que sí perquè dir que no em semblava de mala educació. Propostes que al final no eren el que s’havia promès per avançat, que parlaven de posicionaments horitzontals, de polítiques de les cures, feministes, rurals… i que després no ho van ser. Algunes les recordo amb afecte, a les que vaig dir que sí llavors però a les quals ara diria que no: per l’edat, perquè ja no sols estic començant, perquè es tracta de valorar-se com a artista i no sols de dir que sí “perquè s’han recordat de tu” i perquè no beneficien ni a una mateixa ni a la comunitat. Com a artistes necessitem unes garanties mínimes que el promès es complirà, com un contracte, necessitem tenir veu i dir no: no a condicions de sobreexplotació, d’aïllament, de temps massa curts, d’escassetat i de perpètua precarietat. I al mateix temps poder modificar aquest contracte si el veiem necessari abans de signar-lo.

Recordo que, quan abans mirava convocatòries, mirava poc les condicions, l’única cosa que importava era el fee que rebria com a artista, encara que moltes vegades era poca cosa a més de visibilitat. Quan una és jove, i quan no també, fa moltes coses per entusiasme, no per diners, qui sinò s’acabaria ficant en això de fer art. Tanmateix amb el temps una mira altres coses, igual d’importants, com que el lloc sigui còmode, que hi hagi fee de producció, i no sols d’honoraris, que els temps siguin raonables, que es pugui anar amb família si és necessari, etc.

En un món on viatjar, visitar i conèixer ja està a l’ordre del dia gràcies a la xarxes, on tothom persegueix consumir, usar i deixar enrere, ja sigui com a turista o viatjant, una residència artística hauria de construir-se com un lloc de resistència a aquesta tendència. Podríem pensar les residències com un lloc d’observació, de reflexió, un temple, on conèixer, relacionar-se i explorar el territori des de la proximitat i la comunitat.

Text de Bàrbara Sánchez Barroso en col·laboració amb GRAF. Bàrbara és artista, feminista, viatgera, amant dels llibres i entusiasta del cinema.

Aquest mes de novembre han tingut lloc les jornades de portes obertes de la Xarxa d’Espais de Producció i Creació de Catalunya (Xarxaprod), durant les quals diverses entitats que formen part han obert les seves portes, organitzant activitats per a donar a conèixer els seus espais i contextos. Des de GRAF ens sumem amb la producció de cinc Rutes GRAF que en aquesta ocasió es concreten en textos de reflexió que aprofundeixen en diverses temàtiques vinculades als centres de la xarxa, des de la mirada de cinc agents de l’art i altres àmbits: mafe moscoso (treballa en entorns entre escriptura, etnografia i art), Helen Torres (sociòloga, traductora i educadora), Bàrbara Sánchez Barroso (artista, feminista i amant dels llibres), Rita Andreu (comissària, gestora cultural i realitzadora audiovisual) i l’equip GRAF. En cada Ruta vinculem un dels textos amb un grup d’espais de Xarxaprod, suggerint afinitats entre ells.

Traducció del text al català per GRAF