Les amigues de La Caldera ens van convidar a fer un procés intestinal amb l’objectiu d’esbudellar -amb afecte- les interioritats d’aquest projecte que va complir el seu 25è aniversari en un any, el 2020, de poques celebracions. No obstant això, estem rehappies d’endinsar-nos en aquest “Érase una vez el cuerpo” de La Caldera.

Us avancem que el que segueix és un inventari honest i sense embuts de maneres, quefers, cites amigues, pràctiques, exercicis i proves-error que sempre surten bé. Perquè com aquell que deia “se hace camino al andar” hi porten tros…

1 – Boca, nas, orelles, sexe

Qualsevol orifici pot ser el lloc d’entrada a aquest organisme viu i en permanent canvi. Perquè viu vol dir això mateix, que no està immòbil, que ha de reaccionar a les situacions que li envolten i que, per tant, fa i no s’explica a si mateix. Així que cadascú pot triar entrar per l’obertura que li resulti més temptadora.

Comencem pel principi. “Obre’m la porta Carles que em vaig deixar les claus!” I em respon, “la porta està sempre oberta, almenys durant el dia”.

La Caldera la va iniciar i la continua gestionant L’Associació Cultural per al Desenvolupament d’Activitats Coreogràfiques (A.C.D.A.C.), un col·lectiu de creadores que el 1995 van llogar un espai en el barri de Gràcia per a desenvolupar els seus projectes artístics. L’any 2015 es muden a les Corts, remodelant el lloc que abans ocupaven els cinemes Renoir i convertint-se en un espai “de cinema” per a les pràctiques artístiques basades en el cos i el moviment. Així, s’incorpora a la xarxa pública de Fàbriques de Creació de l’Ajuntament de Barcelona.

“Sóc de Sants i vaig estudiar la secundària a Les Corts. Recordo que anàvem amb alguns amics als cinemes Renoir, només a les sessions barates de les 16h. Sempre estàvem sols. I encara que l’objectiu era fer-nos els intel·lectuals, la realitat és que ens adormíem als 15 minuts. La mateixa sala 4 de les migdiades, és la que tenia assignada per a assajar durant la meva residència amb la Laia” ens explica en Marc Vives.

2 – Cor

Fer el cor fort. El que bombeja La Caldera és el flux d’artistes que per allà passen. Tot funciona al voltant d’aquest òrgan. Se’l protegeix. La cavitat toràcica custòdia qualsevol invasió externa. Se li dóna al cor l’espai que necessita, permet pulsacions relaxades, així com moviments taquicàrdics. I una vegada que ets un trosset d’aquest cor, ho seràs durant molt de temps. Amb el pas del temps s’hi sumen més i més trossets, es vinculen en una relació irreversible entre ells i amb l’aparell. Existeix un reconeixement mutu. Cohabitar és sostenir i fer funcionar la màquina. Així són les residències de La Caldera.

En una residència el primordial és simplement poder estar i estar bé. Gran obvietat. Perquè el cor bombegi no pot estar escanyat i preocupat per mil assumptes. Les qüestions administratives són, per a les artistes, aquest gran company de viatge que no et deixa fer la feina. A La Caldera no hi ha demandes constants de materials pel web, per premsa o per cobrar… I quan això s’ha de fer, perquè sempre hi ha una fase de paperassa, no té pes. Durant tot el procés, les artistes mai estan soles.

L’espai de treball és net i és còmode. No cal barallar-s’hi. Funcionen la llum, la temperatura, el silenci, l’internet, etc. No són simples detalls.

Després està l’escolta. És de gran ajuda que el NO s’elimini com a bandera. I a La Caldera, les gestions a l’hora de treballar no són una muntanya: pots demanar un projector o uns coixins, precisar un canvi d’espai, preguntar o suggerir sense que ningú et miri malament i a més fent el possible per adequar una demanda, sense fer promeses afalagadores ni donar llargues despreocupades.

Cada any, més de 30 artistes treballen a les sales de La Caldera. Imagineu-vos com és el cor ara, després de 25 anys. I què passa quan aquestes escoltes i cures s’estenen més enllà de la residència. Els hi podríem preguntar a algunes com Iniciativa Sexual Femenina, Twins, Azkona i Toloza, Los Detectives, Nazario Díaz, Lara Brown, Esther Rodríguez Barbero, Julián Pacomio, Raquel Klein, nyamnyam, Lautaro Reyes, Laila Tafur, Amaranta Velarde o a tota la resta.

3 – Sang

La sang que corre per les meves venes. Una sang no estigmatitzada. Amb tots els riscos de contagi, sense descuidar gens ni mica les atencions cap a l’altre. Venes compartides i fluids barrejats. Cures i malalties en companyia, fins i tot a l’uníson. Per a evolucionar, per a créixer, cal tocar os, la sang ha de nodrir-lo. La circulació com a sistema d’intercanvi.

La transmissió significa passar de les unes a les altres. No estar desconnectades, saber que abans que tu, hi va haver algú altre, aprendre amb les joves i viatjar de la mà de les més madures. Quina millor manera de fer memòria de salts i ensopegades que compartint l’experiència. I aquesta és la lògica del fer de les Sporás, una invitació a creadores a compartir el seu treball amb artistes locals, amb tota la fragilitat i generositat de la trobada. Lisa Nelson, Chrysa Parkinson, João Fiadeiro, Paz Rojo, Salva Sanchis… són algunes de les artistes convidades al Sporá Programa. En aquestes vídeo-entrevistes o Sporádes, comparteixen la seva experiència i pràctica, en un document que és en si mateix una eina de transmissió super accessible i gustosa.

Amb els nous temps, el format laboratori s’ha convertit en marca de la casa, com amb el Brut Nature: dispositiu que posa en relació a una part dels creadors acollits en residència a La Caldera, per a compartir pràctiques i deixar-se intoxicar pels universos creatius de les altres. “El que hi ha per mi en comú en aquests contextos és l’espai i el temps de compartir entre diversos artistes, perquè la creació no sempre quedi aïllada, sinó que una pugui exposar les preguntes que té o la metodologia, el lloc on està, o posar-te tu en el lloc de la proposta d’una altra sense que això hagi de ser un lloc de productivitat més mercantilista. Jo crec que el Brut té molt d’això, que no estructura un format previ respecte a com s’ha de donar el diàleg o des d’on” (Ana Buitrago, Brutzine).

En certa manera tot el projecte ARAR ha estat un Brut expandit i sortejant aquesta mena de sortilegi constant en el qual ens vam veure embolicades l’any passat. ARAR s’ha convertit en una forma experimental d’acompanyament mutu i propostes durant bona part de l’any pandèmic. Serà coincidència però “Arate” és una paraula en caló, que significa sang, ser, existència i també menstruació.

4 – Pulmó

Els pulmons produeixen l’intercanvi gasós entre l’aire i la sang; flanquegen el cor a banda i banda. Durant la respiració es contreuen i es dilaten. Arriba el moment en què s’obre el pit per a sortir cap a fora. Els processos han d’agafar aire i encara no hem parlat del pulmó d’aquest engranatge.

El bufar ve des de l’oficina on la Raquel, la Lucía, la Cristina, la Iera, la Sarah, el Carles, la Laura i, per descomptat, l’Oscar donen l’energia suficient perquè les obsessions i recerques d’unes poques puguin compartir-se amb un públic més ample.

L’acompanyament artístic arriba fins a aquest punt, fins a col·locar a l’últim espectador a la cadira, literalment. Perquè no és suficient donar l’impuls inicial a artistes amb propostes arriscades i fer-ho amb tota la sensibilitat i empatia, sinó també fer accessible aquestes produccions poc habituals al públic.

L’apartat Programació de La Caldera s’encarrega de programar, és clar, en diferents línies d’actuació. Els formats de la casa són Corpografies i Càpsules de Creació en Cru. La primera és un espai per a visibilitzar treballs finalitzats que s’han desenvolupat en residència a La Caldera i la segona per a compartir els projectes en procés de les artistes que estan en aquest moment en residència, en un ambient informal.

La Programació manté una estreta col·laboració amb altres festivals i programes vinculats a l’Ajuntament de Barcelona, com ara El Grec, Creació i Museus o la Quinzena Metropolitana. El Festival Sâlmon, per part seva, s’ha desenvolupat en la seva darrera edició en una governança mixta amb l’Antic Teatre, el Graner, La Poderosa, La Caldera mateixa, i amb un equip d’artistes curadores o curanderes (Sofia Asencio, Bea Fernández, Iñaki Álvarez i Ariadna Rodríguez).

La Caldera és, a tots els efectes, un agitador referent del context de les arts en viu. Un lloc de parada per a qualsevol artista. “És el lloc que em va acollir a Barcelona d’una manera molt sensible i molt subtil i que m’ha posat en un organisme, del qual crec que formo part ara. El 2019 hi vaig fer la residència i per això vaig participar en el Brut i per això vaig connectar amb molta gent i per això vaig participar del ESTO amb Itxaso, Lara, Adelaine i Alba. I per ser aquí, a la família-xarxa de La Caldera, he participat de l’ARAR i seguiré vinculada en el futur. Al marge, he presentat algunes peces amb Nyamnyam o João Fiadeiro al Sâlmon i per mi està tot connectat. Però hi ha coses que he fet aquí que són una mica més invisibles, que no puc nomenar”, ens explica Carolina Campos.

5 – Cervell

El cervell en aquest cas és tentacular, no reposa sobre les espatlles sinó que s’estén cap a les extremitats. I com que el que pensa i sap un cos no és senzill de comunicar, cal fer exercicis de registre i síntesi. D’una altra forma la memòria dels cossos adults es perdria i es trencaria la cadena essencial de l’aprenentatge, que clarament i sobretot es dóna fora de les escoles.

Les publicacions de La Caldera tenen aquesta funció de reforç a tot el treball relacional i contextual. Són la catalització de pràctiques –que mai les pràctiques en si– que serveixen de testimoni per a aquelles que no les van poder viure en present. A més totes aquestes publicacions estan fetes des del cos i pel cos. D’aquí sorgeix “LO OTRO”, línia de publicacions de La Caldera que recull experiències com l’ARAR, el Brut Nature o ESTO, que són mirades atentes als processos d’algunes artistes residents. Cadascuna respon a necessitats diferents i en elles és fonamental l’aspecte experimental. No és fútil llavors que la seva identitat visual es percebi tàctil i delicada. El caràcter artesà emergeix a tota la seva comunicació. Tot aquest desplegament en paper es fa visible a les vitrines de paret on s’anunciaven les pel·lícules del cinema i sobretot a la “Biblioteca sensible”, així l’anomenen, un aparador de vidre amb tot aquest material que t’obliga a aturar-te i revisar el seu contingut.

Fins i tot la pissarra d’ocupació d’espais està feta a mà.

“La paraula és aquest misteri, és aquesta cosa que es pot dir, que es pot escriure, que es pot cantar, que es pot moure, no? i … i … i, és un misteri perquè suposadament és clara , transmet, diu coses, té aquesta part racional, mental, del llenguatge, però també té tota aquesta part més irracional, la part emocional, la paraula és també … això mateix que m’està passant a mi ara, que no em surt, que vull dir i no em surt, però estic dient amb això que no em surt perquè s’em surt d’altres maneres … ” (Itxaso Corral, Brutzine)

6 – Pell

Encara que hem parlat de la importància d’acomodar a l’artista als seus processos de creació, La Caldera no és una cuirassa. La seva pell està atenta i mutable a tot el que succeeix al seu voltant.

És per això que La Caldera manté un diàleg constant amb el seu entorn, atraient a públics no professionals cap a dins de l’espai. Una vegada allà, es comparteix generosament aquest lloc on les coses són a mig fer i on es pot aprehendre dels secrets de cada pràctica. D’aquesta manera famílies, grups vinculats al barri o escoles poden formar part de processos d’artistes en constant experimentació que en general solen estar ocults i inaccessibles.

Aquestes són les línies Familiar, Educativa, o Comunitària que fomenten l’ampliació i l’intercanvi de públics. Una vegada més hi ha programes que s’impulsen des de l’Ajuntament o el Districte de les Corts com a Dansa a les escoles, En Residència, la Festa Major i que són acollits a La Caldera. I altres amb manufactura a La Caldera com Barris en Dansa o Dansalabo. D’aquest últim, Xavi Manubens ens diu: “El que crec que implica i afecta a aquestes nenes del barri és que van repetint. Quan jo les vaig agafar estaven molt acostumades al fet que arribi un artista i proposi la seva pràctica, i entren. Com cada tres mesos l’artista canvia, per a elles és una cosa normal, i això està guai perquè s’involucren en el joc de seguida, tenen ja incorporats els codis de la dansa, fins i tot el treball dins l’estudi de teatre. Estan completament familiaritzades amb una edat molt jove, 8-9 anys i menys. A nivell personal el que trobo més valuós és que són nenes que potser ja porten 2 o 3 anys anant a aquesta mena de tallers i no sols estan creixent i estan fent-se grans amb les artistes. A més, algunes de les veteranes estan ‘como Pedro por su casa’ per La Caldera. I és molt guai veure que es coneixen tots els racons i coneixen les sales, avui a la 6, avui a la 1, és a dir, dominen l’ús de l’espai, de les coses, del personal humà, ‘anem a fer una visita a la Lucía’. De cop, La Caldera es converteix en una casa, i no sols per a les artistes.”

–

APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquest cas, amb la intenció de visibilitzar l’interior del cos de la Caldera i les seves diverses ramificacions, des de GRAF hem generat aquest contingut per a celebrar i donar a conèixer que La Caldera ja té més d’un quart de segle, amb tota una història acumulada, un present en contínua vibració i un futur de continuació nodrint-se i nodrint al seu voltant.