GRAF, l’agenda que suma totes les agendes.

Si encara no reps la nostra Newsletter, pots subscriure't aquí

‘A la recerca de l’esperit de Capacete’
per Dràcul·la

A la recerca de l’esperit de Capacete

Per què compartir espai de treball amb altres persones, és la pregunta que ens va reunir al voltant d’una taula a Halfhouse el mes de juliol passat, en el context de l’exposició ‘Tallers compartits’ de la Fundació Joan Miró. D’entrada, el motiu principal és la precarietat en general i el preu del lloguer en particular, però parlant van aparèixer altres motius diferents que ens sembla donen un sentit més ampli al fet de compartir espais de treball més enllà de qüestions econòmiques.

Només a Barcelona hi ha diversos grups que van néixer amb interessos molt diferents. Halfhouse mateix, per exemple, és un project-space independent que va néixer perseguint l’esperit de Capacete, un espai de residències a Rio de Janeiro. Els venia de gust crear un espai en el qual les coses poguessin passar d’una forma directa, viva, espontània, i en el que fos possible prendre decisions immediates. Després de dotze anys, tres localitzacions i innombrables plats de llenties, Halfhouse continua funcionant “perquè acostar-se a la gent ens revitalitza”; diuen que “veure coses, generar coses ens alimenta d’una forma gairebé egoista”.

Societat 0, d’altra banda, buscaven aplicar els coneixements que havien après en el camp del disseny i van crear un espai compartit per a viure’l i testar-lo en comunitat, des del mobiliari fins al propi model d’organització. Yukidama Visits o La Peñuki (nom provisional), en canvi, van començar reunint-se per a aprendre juntes, sense cap pretensió de convertir-se en un col·lectiu. Les segones no obstant això, en algun punt dels seus diàlegs va aparèixer la idea de construir un espai amb un afany pedagògic, encara que no curricular, articulat a través de temes amplis que travessessin diverses disciplines contemporànies. Tot està per fer.

Existeix aquesta imatge de l’artista clàssic (una mica passat ja), que treballa en el seu propi taller, i que comenta el seu treball fent tertúlies als bars, i de nit. Encara que això segon per descomptat no ha deixat de passar, la majoria hem hagut d’aprendre a fer factures, entre moltes altres gestions. El que queda clar és que les nostres possibilitats econòmiques no ens permeten, en la majoria dels casos, tenir un taller propi. Algunes aprofiten qualsevol racó per a treballar, ja sigui el Mercadona, una màrfega de ioga o el Club Natació Atlètic-Barceloneta. Unes altres, ens veiem empeses a compartir espais de treball i això fa que la manera d’entendre la pràctica artística i la manera d’estar i percebre el context canviï. El fet de compartir taller ens porta a pensar en les maneres d’organitzar-nos en grup i d’entendre aquests grups com una representació de les estructures que vol cada comunitat.

De totes maneres, és molt difícil que un projecte veritablement col·lectiu i horitzontal pugui néixer de cop, amb un pla previst al mil·límetre que es compleixi a la perfecció; sol ser més un procés lent d’assaig-error. FOC i Malpaís (un altre nom sota revisió), tots dos en el mateix edifici de la Zona Franca, són espais compartits que estan justament en un estat incipient o de definició de model. De fet, són extremadament diferents entre si, però comparteixen una tessitura molt interessant: els seus espais es reformen i habiliten alhora que succeeix el projecte. És a dir, que es van definint a mesura que es desenvolupa la seva activitat. I aquesta tessitura els hi permet anar repensant i redefinint el seu model a mesura que aquest avança.

Així i tot, per molt diferents que siguin els tallers, en gairebé tots se solen repetir alguns perfils. En la reunió localitzem alguns: la persona que embruta, la que no ve, la que s’encarrega de tot, la persona que sempre està però no paga o la que paga però no té temps d’anar, la que no vol canviar res, la que vol fer-ho tot ja, etc. I això comporta que les normes de convivència siguin una problemàtica més o menys compartida per tots els espais. Societat 0 va explicar que en els seus inicis van proposar un sistema de normes de durada curta, per exemple, algú va sol·licitar poder treballar en silenci i es va pactar que durant 3 mesos només es podia fer soroll de 12 a 18h. En canvi, FOC ha decidit dividir l’espai en tres: espais comuns, espais privats i espais de ningú en els que no es pot acumular res, ja que es lloguen com una forma de finançament. Antònim a la formalització, Estructuras 3000, va explicar la seva norma de “millor fer i desfer, que no fer” i també la seva fórmula d’horitzontalitat asimètrica que consisteix en el fet que, quan algú no pot pagar la seva part, l’assumeixen les altres fins que pugui fer-ho. Cap d’aquestes normes existeix per escrit, sinó més aviat com un pacte tàcit.

Salamina, en canvi, té un document amb els acords ben redactats, en part perquè es tracta d’un dels tallers que porta més anys en actiu, ha passat per diverses etapes, han anat acumulant experiències i les residents han anat canviant. De fet, és un més dels espais fundats per artistes que van sortir d’Hangar. Fa un temps, van decidir focalitzar la seva energia cap a dins, dedicar-la a la cura de les persones del taller. Per això, encara que havien tingut un programa d’esdeveniments i activitats diverses, actualment ja no el tenen, també com una manera de posicionar-se davant la forta gentrificació que està patint L’Hospitalet de Llobregat des de fa uns anys.

A vegades, no obstant això, la problemàtica és just la contrària. Dràcul·la és el nostre taller i també la nostra casa, com és el cas de Halfhouse, Malpaís, Societat 0 o Perú 230, que han creat una SCP per a compartir la manera de facturar i també poder desgravar l’IVA del taller. Viure al taller, comporta avantatges i inconvenients però sobretot suposa una forma d’estalvi important. En el nostre cas, va ser la por de donar-nos o treure’ns la raó eternament, i perdre la perspectiva del món exterior, el que ens va portar a obrir les portes i a convidar a persones a fer projectes llargs i processos lents, que ens permetin mirar de prop i immiscir-nos. El problema que tenim, com gairebé totes, és el dels diners. Es van parlar de xifres que van des de 70€ la taula, passant per 110€ d’espai de taller, fins a 400€ per persona en habitatge-taller. De fet, el finançament va ser un altre temazo i van aparèixer diverses fórmules diferents.

Per exemple, a Dràcul·la aportem les dues terceres parts de la producció, però la fórmula més comuna és aguantar amb el que paguen les residents. Altres maneres són demanar subvencions, rellogar espais, organitzar activitats cobrant entrades a preus assequibles o la clàssica venda de cervesa a un euro. Altres casos són els de Trama 34 i FASE, dos tallers compartits a L’Hospitalet de Llobregat que no sols relloguen els seus espais sinó que a més, a vegades, organitzen activitats que exterioritzen les seves pràctiques generant una xarxa entre diferents institucions de la zona.

En general moltes hem d’afrontar el dilema de com realitzar activitats sense precaritzar al nostre entorn, ni a nosaltres mateixes. I això passa per pensar en altres maneres de donar i altres maneres de capitalitzar i col·lectivitzar la relació esforç i benefici. En aquest sentit, Cabaret Internet també es pot entendre com un espai de taller compartit, que es finança mitjançant la venda d’entrades i el marxandatge que acompanya els esdeveniments.

La Escocesa, un projecte sens dubte d’una altra escala que la resta dels presents a la reunió, en la seva anterior direcció -ara hi ha una nova directora-, va estar analitzant la seva governança i amb la voluntat de col·lectivitzar-la. Això es va formalitzar en la redistribució del pressupost destinat a la programació d’aquest passat any (impossible de realitzar a causa de la Covid) en beques internes per a residents que es va organitzar en grups de treball a través dels quals, cobrant un sou, estan assentant les bases d’una repartició del treball i una organització col·lectiva per als pròxims anys.

No se’ns oblida que molts dels col·lectius i espais que hi ha ara són respostes a uns altres que van estar i ja no estan o que han mutat, com l’Espai Colona, El Palomar, El Cuarto del Recreo, Passatge Studio, el Passadís, Saliva, La Cera 13, Múltiples, Fireplace… i molts altres que no arribem a conèixer, però que han ajudat a assentar les bases per a una altra classe de context menys a mà de les institucions.

En aquest sentit, van aparèixer també algunes propostes encara balbucejants que ens fan sospirar:

– Una persona o equip que s’encarregui de realitzar les subvencions i estalviar-nos el treball burocràtic, i que igualitàriament qualsevol col·lectiu pugui accedir a ajudes públiques. Que permeti eliminar la competitivitat entre els col·lectius.
– Ajuda en general per a totes aquestes gestions que ens porten temps i energia.
– Construir i compartir un document que reculli les experiències en la relació amb clients, institucions, proveïdors o industrials, com una forma d’autodefensa col·lectiva.
– Pensar en la creació d’un magatzem públic cooperatiu que eviti que els tallers siguin en realitat guardamobles i que revisi la idea d’emmagatzematge i col·lecció en si mateixa.
– Generar una eina a través de la qual puguem facturar i cotitzar quan ens faci falta.
– Disposar d’un índex en el que cada persona, col·lectiu o espai llisti aquells recursos materials (eines, pantalles, projectors, ….) susceptibles de ser compartits.

De tot això i més es va parlar a Halfhouse, va ser només un aperitiu i alguns temes de discussió han quedat oberts. En resum, va ser un dia molt bonic per l’emocionant de veure a tanta gent dedicant una part important del seu temps per a aconseguir un context de l’art més fort, unit, agradable i bo (de bondat). La sensació general d’aquell dia va ser que no volíem que això quedi només en un text ni en una reunió, sinó que fos un punt de partida per a continuar reunint-nos i anar donant forma a aquestes i altres propostes. Si algú amb aquestes idees col·lectives, des de l’art o fora d’ell, li ve de gust participar de futures trobades, esteu totes convidades.


Text de Dràcul·la en col·laboració amb Graf. Dràcul.la és un espai de taller i d’exhibició independent i també la casa de les artistes Mònica Planes i Àlex Palacín.

APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. Aquesta segona publicació d’Apropos és fruit d’una proposta de la Fundació Joan Miró a realitzar una activitat paral·lela per l’exposició Tallers compartits. Per a aquesta proposta s’organitza una trobada per a ampliar els casos d’estudi presents en l’exposició, incloent diferents tallers d’artistes compartits de Barcelona. En ell van participar persones dels projectes Halfhouse, Societat 0, La Peñuki, FOC, Malpaís, Estructures 3000, Salamina, Dràcul·la, el Perú 230, Yukidama Visits, Cabaret Internet i L’escocesa.

NOTA: Els col·lectius que apareixen a les fotos no són tots els que hi ha. I les persones que posen cara, no són tampoc totes les que els formen, ni les que els representen. Van venir algunes per proximitat física, per química i per aquesta cosa anomenada intuïció en la que a vegades confiem per a posar a gent junta en un lloc.
Al mapa apareixen aquells espais que van venir a la trobada i tenen espai físic, per tal de visibilitzar la seva ubicació als marges.

Amb la col·laboració de: