GRAF, la plataforma que reuneix les entitats d'art contemporani per a fer comunitat.

Subscriu-te per a rebre la Newsletter GRAF,"aquí"

‘El col·leccionisme és present. Una trobada amb cinc col·leccionistes d’art contemporani’

per Gisela Chillida.

De totes les peces d’aquest engranatge que conforma el món de l’art, els col·leccionistes acostumen a ser la peça menys visible, tot i ser una part de l’oli que assegura que tot segueix en moviment.

En el context d’Art Nou 2022, cinc col·leccionistes ens han obert, literalment, les portes de casa seva, on hem pogut passar una estona parlant sobre els seus interessos, sobre com va començar tot, que els mou a adquirir una obra i com, a poc a poc, han anat conformant una col·lecció amb molt de present i molt de futur. Perquè hi ha tantes col·leccions com col·leccionistes, diferents mirades i aproximacions. Com diu l’Asier Tapia, «l’error és precisament considerar que l’art contemporani és per a una elit inaccessible, quan no és així».

Els col·leccionistes que ens han acompanyat són Gerardo Van Waalwijk Van Doorm, arquitecte i col·leccionista independent; Berta Caldentey, col·leccionista independent; Asier Tapia, dissenyador, director creatiu i col·leccionista independent; Nimfa Bisbe, directora de la Col.lecció d’Art Contemporani Fundació “la Caixa”, i Alicia Ventura, historiadora de l’art, comissària independent, gerent de Gestió Art Ventura, assessora i comissària de la Col·lecció DKV i directora artística del Premi Cerveses Alhambra d’Art Emergent.


Donar forma. Una historia interminable.

Col·leccionar és projecte en procés i en continua transformació. El Gerardo l’entén sobretot  com un procés d’aprenentatge. Quan coneix l’obra d’un artista que li interessa, comença a investigar sobre el seu corpus de treball, la compra definitiva potser que trigui anys en materialitzar-se, «s’ha d’estudiar per a poder escollir millor, mai s’ha de comprar res per impuls, cal documentar-se, explorar els catàlegs, preguntar-se perquè l’obra et va interpel·lar». De moment, prefereix no encasellar-se, defineix la seva col·lecció com a jove, molt inclusiva i oberta. «En ser un comprador individual, pots adquirir sense necessitat de justificar-ho». Per això no ens ha de sorprendre descobrir, acompanyant a dos Perejaumes, un deliciós dibuix de Jean Cocteau trobat a un antiquari de París que acostumava a visitar durant els seus anys d’estudiant, una compra «ni ponderada ni raonada».  Entre les peces de la col·lecció, trobem dues ceràmiques en tensió inspirades en l’Alhambra de Teresa Solar, un mural de fotografies d’Iñaki Bonillas on veiem el rastre que el pes dels mobles de la Casa Barragán ha deixat en diferents superfícies, un parell de pintures de Rasmus Nilausen, un tub de ciment recargolat de Sergio Prego, un mapamundi capil·lar d’Itziar Okariz o una intrahistoria de Martín Vitaliti descoberta entre les vinyetes d’un còmic.

Berta es considera una col·leccionista cauta i adquireix obres que, de manera més o menys evident, tinguin alguna relació amb el concepte d’espai. Per a ella era important trobar un criteri que definís la direcció, ja fos més explícita o més abstracta, per a poder enllaçar les obres de l’Ignasi Aballí amb les d’Alán Carrasco, les de Zush amb Mounir Fatmi o les de Mabel Palacín amb Teresa Margolles. És una visió polièdrica, però en tots els artistes hi ha un compromís, sinó manifestament polític, si que personal. «El diàleg amb tu mateixa no es pot perdre, la ment ha de seguir cert ordre per a poder entendre l’engranatge». Encara que l’art evoluciona i la manera de col·leccionar també, «no és el mateix ara que quan tenies trenta anys, el que abans et podia interessar ara ja no, no perquè hagi deixat de ser interessant, sinó perquè els teus interessos han canviat». Per a Berta, de alguna manera la col·lecció és un reflex de la seva trajectòria vital.

L’Asier confessa que li agrada investigar obsessivament sobre aquells artistes que va descobrint. De fet, té una llista de desitjos on va apuntant tot allò que li agradaria comprar (si algun dia li toca l’Euromillón). Encara que no considera que sigui una col·lecció comissariada, estableix relacions entre les diferents peces. «Una col·lecció són vivències, és la teva vida, és casa teva i són les teves coses». Per això, quan has de conviure amb una obra, la dimensió importa. També ha de ser una obra en certa manera amable, que no vol dir que sigui estèticament supèrflua sinó que puguis compartir amb ella el teu dia a dia.  Sent preferència per l’escola basca, com June Crespo, Asier Mendizabal o Alberto Peral. Tot i que també trobem a un Jaume Pitarch acompanyant a un Xavier Ribas, «que li dona pau», i una Lara Fluxà prop d’un Mònica Planas. O una granota de Joana Vasconcelos, que va descobrir en un viatge a Lisboa. A més d’obres de Joan Rom, Dora García, Ignasi Aballí o Alejandro Palacín.

La col·lecció de DKV, «és un relat visual que ens ajuda a comunicar i a donar suport a la cultura. Sempre diem que un país sense cultura no és un país sa», comenta Alicia Ventura. «A l’hora de buscar una peça, el primer que ens interessa és l’excel·lència de la peça, però també que encaixi en les línies de DKV». La col·lecció va començar a inicis del segle XXI amb artistes nacionals de menys de 45 anys que donaven una mirada fresca i actualitzada. «Però no es tracta d’un nom, sinó de peces i projectes que ens interessen, hem de trobar l’obra que ens encaixa, per això a vegades val la pena esperar». A dia d’avui, han adquirit ja més de 900 peces, i poden dir amb orgull que la majoria d’artistes segueixen presents en el panorama artístic. Són també molt importants les exposicions que organitzen amb obres de la col·lecció, sovint en diàleg amb altres col·leccions. És prioritari que es visibilitzi molt l’obra dels artistes, «com menys temps estiguin al magatzem, molt millor per a tothom».

Nimfa Bisbe ens explica que «una col·lecció institucional no és com fer una enciclopèdia, és més aviat com una novel·la, on trobes una sèrie de personatges que es relacionen entre ells i van creant els relats». Des dels inicis, han defensat una política de compres rellevant, on s’adquireixen obres a partir dels anys vuitanta d’artistes que han sigut referents a la segona meitat del segle XX. Ja llavors s’apostava per artistes molt joves, que tot just començaven. Actualment, és una col·lecció que s’ha fet molt gran i compta ja amb 1.040 obres. Han teixit relacions a llarg termini amb artistes nacionals i han seguit la seva trajectòria al llarg del temps. Dels artistes internacionals han intentat comprar «l’obra», una que sigui molt representativa. «Per a comprar ens ho pensem molt, ens prenem el temps necessari, que és com s’ha de fer». A vegades, un artista encaixa, però s’ha de buscar la peça que tingui sentit amb la col·lecció, «que sigui un dels personatges que pot dialogar amb els altres». «Col·leccionar és mirar molt, preguntar molt, indagar molt i tenir l’objectiu molt clar». El més important és construir bons relats.


El col·leccionista està present. Escena local.

Per a Gerardo, adquirir obra és també una manera d’ajudar o de donar suport a un artista, en certa manera, «creus en ell», per això prefereix donar suport a artistes joves de l’escena local. En aquest sentit, la tasca del galerista, del bon galerista, esdevé fonamental, «són com el metge de capçalera, t’ajuden en aquest llarg camí que suposa el col·leccionar». Té molt clar que és una qüestió de principis, «cal donar suport a l’escena local i comprar en galeries de Barcelona, per mi és un procés lògic. I és també una manera de formar part d’aquest teixit».

Berta reconeix que ha après molt visitant les exposicions de galeries barcelonines com àngels, ADN o Senda. També a Nogueras Blanchard o Joan Prats, entre d’altres. Els galeristes fan una tasca que no és fàcil, requereix estar molt al dia per entendre en profunditat el món de l’art i les seves transformacions. Confessa que se sent satisfeta quan veu créixer a un artista que ha seguit. «Aprenem i creixem tots junts». Les galeries són el filtre i la garantia de qualitat, els galeristes t’ajuden, sobretot quan comences. I, després, està la teva observació.

Per casa d’Asier han passat molts artistes i galeristes, perquè ja són part de la seva vida. «Els galeristes fan una tasca imprescindible. El 98% de les seves adquisicions venen de galeries com ProjecteSD, àngels, etHall o Bombon a Barcelona. O CarrerasMugica a Bilbao». Tot i que defensa que «el panorama actual d’exposicions està molt bé», i que el moviment que hi ha ara a L’Hospitalet «és meravellós», confessa que el problema de Barcelona és que no hi ha un col·leccionisme privat important com el que pugui haver-hi a Madrid. O bé que es pogués donar suport des de la institució al mecenatge per enfortir el context, «encara no s’ha entès que el col·leccionisme no és només per a milionaris. L’error és precisament considerar que l’art contemporani és per a una elit inaccessible, quan no és així».

«Una part important del teixit expositiu el configuren les galeries, són el punt de referència de comissaris i directors de museus». «A Barcelona es troba un teixit galerístic que torna a estar tan potent com als inicis, i amb accions de visibilitat com el Barcelona Gallery Weekend i Art Nou», explica l’Alicia. «Vaig venir a viure a Barcelona l’any 97. Llavors, aquí estava el més punter. Després hi va haver una caiguda, però des de fa tres o quatre anys torna a haver un teixit de galeries joves i fortes, com la galeria Bombon o Dilalica, o galeries amb més experiència que han sigut capaces de reinventar-se, com Joan Prats o Rocio SantaCruz, o les que s’han traslladat a L’Hospitalet de Llobregat, com Nogueras Blanchard, etHall, Galeria Alegria… «Actualment, l’oferta és boníssima, estem en un bon moment».

Per a Nimfa, un model molt interessant és el Gallery Weekend, «és quan pots veure una bona exposició d’un artista». Les fires són més un picoteig, on veus fora de context les obres, però és també la manera de veure totes les galeries que t’interessen d’una volada, pots xerrar i negociar amb elles, encara que no estigui l’obra de l’artista que t’interessa. «Quan vaig a una fira, vaig amb una llista d’artistes, que pot ser no hi ha cap obra de l’artista exposada allà». «De fet, a vegades hem comprat obres que no he vist exposades a la fira, sinó que he descobert parlant amb la galeria». Les galeries són les grans col·laboradores.

Com mostren els nostres cinc col·leccionistes, per a col·leccionar s’han de conjugar passió, constància i coneixement. La col·lecció, doncs, no és una pura acumulació d’objectes fruit del fetitxisme i el lucre, sinó que el gest col·leccionista –tan des de les aproximacions institucionals amb vocació pública fins a la col·lecció privada de caràcter més íntim– dibuixa una història de compromisos i d’interessos compartits que esdevé peça clau en el debat sobre l’art actual.

Text de Gisela Chillida en col·laboració amb GRAF. Gisela és escriptora d’art, gestora cultural i comissària.

APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió i per a la nova edició d’Art Nou cinc col·leccionistes de la ciutat ens obren les portes a les seves col·leccions i a la seva mirada. Art Nou i Graf han fet les connexions, Gisela Chillida ha escrit el relat.


En col·laboració amb :