esprés de 6 anys recorrent diversos territoris d’Abya Yala de la mà de la trilogia “Pacífico” en busca de les esquerdes deixades pel colonialisme i la barbàrie capitalista, la pregunta era evident: I ara, què?, i ara, cap a on anem? Quina superfície hem de rastrejar?
I la respuesta es trobava en l’últim vers de la trilogia “Pacífico”: “Ara, el que toca és frenar i escoltar. Però, a quina veu prestar atenció? Perquè després d’anys escoltant veus i relats humans, ara, necessitàvem escoltar altres veus. Les veus dels elements que, a pesar de conformar el planeta, estan, però no són. Que, malgrat formar part de la base matèrica de la vida, malgrat conviure amb nosaltres i ser el fonament dels nostres sistemes econòmics i culturals, no són reconeguts com a subjecte de dret.
El poeta Joan Brossa va dir: “L’última paraula, la tindran els arbres”; i pensant en això tancàvem la trilogia “Pacífico”.
Però, i si no fossin els arbres?, si fossin les roques? Perquè els sistemes de classificació de la natura són part d’un relat científic, d’una cosmovisió, entre moltes. En ells, allò mineral és situat a l’extrem oposat a l’humà i, per tant, a allò viu. I com a tal, és considerat lliure de ser explotat fins a les últimes conseqüències. Perquè la seva condició de matèria inert, de recurs, és també la primera excusa per exercir la barbàrie extractiva sobre ella. L’explotación descontrolada i desregulada. La barbàrie mineral.
Ara, emprenem un nou viatge. Una travessia en busca de les veus de les muntanyes. Del rugir dels volcans. Del cruixir de les roques. De la vibració d’una falla. Una recerca el primer gest de la qual consisteix en apartar-nos del centre de l’escena per situar en ell a les muntanyes, pedres i volcans. I dissoldre’ns després, en una multiplicació de relacions poroses entre els seus components minerals i els nostres.
Entre la seva sang i la nostra lava.
