Los demonios familiares (1992) compila tres vídeos realitzats a la primera meitat dels anys noranta. El títol general està basat en Manuel Vázquez Montalbán (els llibre del qual Los demonios familiares de Franco homenatja), qui havia prestat atenció a l’inquietant expressió amb què el general Franco ocasionalment va anomenar els suposats fantasmes que aguaiten el caràcter espanyol: anarquia, individualisme, crítica negativa, extremisme…; i altres vegades, els seus tradicionals diables històrics: el separatisme, la maçoneria, el comunisme. Construeix exercicis de muntatge que relacionen fragments de filmacions de cinema franquista amb altres heterogenis materials visuals i sonors, provocant tant identificació com estranyament, somnis a cavall entre la història i el mite, buscant aixetes per les quals descomprimir “l’inconscient col·lectiu”. El seu autor, Marcelo Expósito, és una figura destacada del vídeo experimental espanyol que treballa com a artista, crític, assagista, editor, traductor i gestor cultural. A la seva pràctica videogràfica destaca el treball amb materials d’arxiu, l’apropiació i la investigació i especulació al voltant dels discursos històrics de memòria d’estat.
El vídeo, com un “de aquellos polvos, estos lodos”, introduirà la intervenció de Darío Doña, que presentarà una mirada panoràmica a moviments polítics que s’estan articulant, que estant tenint el llançament d’organitzar-se per proposar modes en què modificar el present des de l’acció col·lectiva organitzada. Ja comencen a sonar els noms d’Horitzó socialista, GKS, EPS, així com les seves interaccions amb altres organitzacions de més gran recorregut com les que defenen el dret a l’habitatge. Aquests grups es mouen en un corrent que, participant de lluites que ocupen ja segles d’història, busca respostes trencant amb la tradició d’organitzacions passades per donar una resposta actual i efectiva. No obstant això, existeixen desconeixement i distàncies discursives, pràctiques, generacionals, que encara no donen lloc a un reconeixement informat d’allò que aquests moviments suposen en una situació de desafecció i paràlisi generalitzada. Com un exercici de pont de generacions i propostes, sensible a la vegada que crític, no tant des de la defensa d’alguna concreta sobre les altres sinó des del reconeixement dels ímpetus per fer, agafar responsabilitat, superar la por a equivocar-se, Darío plantejarà una introducció a aquestes forces actives. Si la filòsofa Gillian Rose adverteix, en paraules de San Silvà, “mantingues el teu esperit en l’infern, i no desesperis”, nosaltres que vivim en un fals cel ens hem de fer familiars amb aquest nous dimonis que amenacen l’ordre social imposat.
