Sota una llum tènue. Xavier Ribas

En el seu llibre Is Racism an Environmental Threat? Ghasan Hage sosté que el col·lapse ambiental que estem vivint té les seves arrels en processos colonials d’expansió geogràfica, apropiació, sobreexplotació de la natura i deshumanització de l’altre, en el passat i en el present: “Les pràctiques de dominació racial i ecològica – escriu – tenen les mateixes arrels” (2017: ix). El títol de l’exposició, Sota una llum tènue, al·ludeix, doncs, a la fràgil visibilitat que il·lumina, i emana, dels cossos, objectes i paisatges que han sigut destruïts per aquests processos, i que habiten espectralment els museus del present. Les així anomenades “històries invisibles” floten com realitats ocloses “darrere” de tot allò que veiem amb més facilitat – històries del treball, de vides i forces naturals que, sense ser reconegudes, han contribuït a crear els objectes, paisatges, estructures i sistemes del nostre món. Tot deixa petja, com ens recordava Walter Benjamin. Res succeeix sense deixar algun rastre, algun efecte en la natura enredada de l’ésser. És simplement que, mentre algunes coses manifesten la seva presència, brillen i criden la nostra atenció, com la magnífica glacera en la seva forma prístina, unes altres es troben més en la foscor. Per les circumstàncies, o el paper que exerceixen en una cultura o mentalitat particulars. I per veure-les, necessitem cercar a la penombra. En la mesura que els nostres ulls s‘acomoden, ja no veiem objectes discrets, sinó les seves constel·lacions – matisos de la seva història més àmplia i dels seus processos històrics.