GRAF, l’agenda que suma totes les agendes.

Si encara no reps la nostra Newsletter, pots subscriure't aquí

Gener 2022
Ruta de autor 5/5
per Leonor Urdaneta

Crònica del confinament:
una cuina fora de casa

 

L’important no és mantenir-se viu, sinó mantenir-se humà.

George Orwell

 

L’inici
Em trobava tancada amb el meu fill adolescent en el pis de lloguer del carrer Ribes, on vivim des de fa catorze anys. Feia molt que no passàvem tant de temps junts. Ell va decidir submergir-se feliç en els videojocs, mentre jo, incrèdula i ingènua alhora, vaig pensar que aquella biodictadura no duraria més de tres mesos.

Venia d’un ritme accelerat, amb un gran volum de treball. Cinc nits per setmana preparava el sopar de trenta, quaranta o cinquanta comensals en un alberg, a més de llogar habitacions a turistes a la meva casa des de feia anys per a poder arribar a fi de mes. De sobte, tot s’havia paralitzat, ara tenia temps de sobres, però estava ansiosa i bastant afectada econòmicament, com la gran majoria, suposo. Acumulava un deute amb la propietària de la finca, qui no va acceptar baixar-me ni un miserable euro de la renda durant el llarg període del confinament.

Quina casa?
Un matí d’abril d’aquell terrible any, enmig de la quarantena, vaig sortir de casa. Vaig caminar gairebé dos quilòmetres fins a una oficina de l’Ajuntament situada al carrer Ramelleres 17 per a gestionar un tràmit que necessitava amb urgència. Però, a pesar que Google indicava que estava oberta, aquella oficina es trobava tancada. Durant tot el trajecte, aterridorament desolador, el que més em va impressionar no va ser el silenci, la quietud o la solitud que mai havia sentit en aquests carrers mil vegades transitats, sinó l’aclaparadora quantitat de gent sense llar que em vaig topar en el camí.


Vaig pensar amb ironia en la frase «queda’t a casa», tan promocionada durant aquells dies amb la intenció de posar-li fre a la malaltia. Estava morint moltíssima gent, cert, però i qui havia pensat en quina casa es quedarien els que no la tenien?

Una iniciativa
Vaig tornar a casa donant-li voltes al cap, qüestionant-me de quina manera podia fer alguna cosa. Vaig parlar amb un parell d’amics, amb la sort que de seguida em van donar suport. Un d’ells, metge, estava vivint de prop el malson i em va oferir els diners per a la primera compra d’ingredients; l’altre treballava fent lliurament de material quirúrgic i farmacèutic, així que comptava amb permís de circulació, la qual cosa ens permetria desplaçar-nos per la ciutat sense cap problema.

Vaig començar així, amb l’ajuda del meu fill, a preparar els primers menjars per a després repartir-los amb el meu amic pels voltants del Passeig Picasso, el Born, el Barri Gòtic, la Barceloneta i el Raval. Vam començar fent quaranta-cinc tàpers que després es convertirien en seixanta o setanta gràcies al suport i la solidaritat de gent pròxima o desconeguda; persones que, des de diferents punts geogràfics, es van sumar a la iniciativa de regalar una mica d’amor en forma d’aliment per als oblidats, com va titular Buñuel la seva pel·lícula filmada a Mèxic en els anys cinquanta.

Que la solidaritat mai mori
Creguem una xarxa solidària entre amics i voluntaris que anava variant segons el dia i la disponibilitat de cada qui. Ens dividíem el treball en equips per a fer les compres o el reciclatge d’ingredients, cuinar, envasar i finalment sortir a repartir amb un carretò de la compra, caminant.

Iniciàvem el recorregut als voltants de l’Estació d’Autobusos Barcelona Nord per a després anar cap al Passeig Picasso i el Parc de la Cuitadella, retornar a l’Arc de Triomf i endinsar-nos en el Born pel carrer Sant Pere Més Baix fins a arribar al Mercat de Santa Caterina, travessar la Via Laietana, continuar cap al Barri Gòtic pel carrer de la Boquería, creuar la Rambla i entrar al Raval pel carrer Elisabets, desembocant en el Macba i les seves adjacències.

«Els oblidats» es va convertir així en la nostra missió; una espècie de catarsi que, durant cada cap de setmana al llarg d’aquell any, ens va alliberar de la inèrcia i la implacable mesquinesa que assotava l’ambient. Ens va donar l’oportunitat de mirar cap al nostre interior i treure el millor del nostre ésser, d’agrair el poc o molt que tenim i de compartir-ho.

 

Juampi Baioni fent lliurament al Passeig Picasso

 

Finalment va arribar la «nova normalitat», la vida va reprendre el seu curs. Alguns vam tornar als nostres treballs, a les rutines diàries esclavitzants, a córrer com a bojos d’un costat a un altre sense mirar als altres. No obstant això, la gent del carrer segueix allà. Nosaltres tornem de tant en tant, quan el treball i els nostres quefers ens ho permeten. Tornem a cuinar i a retrobar-nos.
Amb la María Marie Poppins Poppins al Parc de la Ciutadella

 

*Nota de Ruta de autor:
Per a l’última ruta d’aquesta sèrie de cinc que hem comissariat per a Graf, hem triat un projecte molt honest i vinculat a les cures. Qui escriu aquest recorregut és Leonor «Beba» Urdaneta, periodista i cineasta. Cuinera per herència i passió, exerceix diferents treballs i ha creat una xarxa solidària que reparteix menjar a gent que viu al carrer. A partir d’aliments donats, és ella qui els assaona i cuina.

Ruta Graf amb Ruta d’autor. Text de Leonor «Beba» Urdaneta, periodista i cineasta.

Aquesta ruta forma part d’una sèrie de cinc en les quals participen altres quatre artistes. Ruta de autor ha seleccionat quatre treballs que aborden les perifèries de Barcelona: les infraestructures d’Internet (Mario Santamaría), el jardí colonial (Agustín Ortiz Herrera), la gentrificació artística (Zaida Trallero) i el present sense casa (Leonor Urdaneta). Us convidem a llegir, caminar i continuar atents.