Gener 2019
per Glòria Guso

Especulant a partir del superheroi caigut

L’altre dia, al CCCB, Sara Ahmed parlava sobre alçar la veu. Aquest gest, com a protesta o com a forma d’assenyalar un problema, te unes implicacions específiques quan es fa des de dins d’una institució on d’alguna manera s’hi pertany. Parlava de l’acte de reconèixer el problema abans de poder assenyalar-lo. I també, crec jo, de la responsabilitat -individual i col·lectiva- de l’acció d’alçar la veu. Amb aquestes idees rondant pel cap vaig estar els últims dies de la meva estada a Barcelona, visitant exposicions, parlant amb artistes, escoltant música, llegint.

“Baixa del núvol i deixa les teves pors de costat”, comença el nou disc de Deerhunter que va sortir el 18 de gener. Més polític que els anteriors, menys abstret, és bastant fosc. El títol ho diu tot: Why Hasn’t Everything Already Disappeared? Una clara presa de consciència de l’estat de les coses que, des d’una certa impotència, expressa una visió apocalíptica. La mateixa sensació em va donar Perfectamundo, la instal·lació de Joel Dean a Cordova. Sembla la imatge d’una societat atomitzada que s’ofega -en vi- mentre uns angelets observen des de dalt, a través del soroll de fons. Una mica com a El cel sobre Berlín, la pel·lícula de Wim Wenders, però molt més pessimista: em va deixar enfonsada amb l’al·lusió a Superman quedant-se tetraplègic. Així i tot, dos girs que apel·len a l’esperança i obren el camp de possibles. El primer és la història de James Earl Jones que inclou el text que acompanya l’exposició i que connecta a Darth Vader amb el personatge que va encarnar Christopher Reeve. D’alguna manera, és una invitació a sortir del mutisme, a alçar la veu. El segon és Fertile, la peça que Dean ha instal·lat fora de l’espai de Cordova, en el buit de l’arbre i el títol del qual ja diu bastant.

Si encara no ha desaparegut tot és, en part, per la capacitat de transformació de les coses, les orgàniques en particular. Cap aquí apunta Martin Llavaneras amb Medicane, la seva exposició a Bombón Projects. Podem continuar anomenant exòtiques a plantes que ja fa anys que creixen al nostre voltant? De què és símptoma l’adaptació de plantes tropicals a l’entorn mediterrani? Martin Llavaneras utilitza la ficció per a especular sobre la funció i els usos de les plantes que ja estem acostumats a veure a diversos espais (la casa, l’oficina, el restaurant, l’hotel), en persona o a través de xarxes socials com Instagram. Més enllà d’un relat que gira al voltant de la producció agrícola industrial i de la logística a escala internacional, Medicane és un exercici formal que juga amb els motius i els materials, creant una escena en la qual exotisme i minimalisme de co-working space es donen la mà en baix relleus o escultures planes monocromes.

Aquesta experimentació amb la forma em fa pensar en Peya, el dibuix tridimensional d’Anaïs Senli que penja al lounge de l’hotel Motel One Ciutadella, a dos passos d’aquí. També recorrent a l’especulació i a la ficció, Peya representa un híbrid entre l’arrel de la qual s’alimenten els personatges d’Ursula K. Leguin, una medusa, un liquen i una aranya. En altres paraules, Peya és una entitat chthónica que busca generar estratègies de supervivència col·laborativa en un moment d’incertesa; un ésser fictici que permet imaginar noves formes de vida i de resistència en un entorn cada vegada més hostil.

Éssers fantàstics, processos de canvi, angoixa i maniobres d’adaptació a condicions extremes. Tot em semblen propostes de resposta a la pregunta de per què no ha desaparegut tot ja, però també entreveig una espècie d’al·legat en favor de l’esperança, o una certa promesa optimista de futur en aquests treballs. Tornant al que deia Sara Ahmed l’altre dia, potser la responsabilitat que assumeixen avui els artistes és aquesta: la de reconèixer, apuntar amb el dit, especular amb el llenguatge, indicar possibles pistes a seguir.

—

Text de Glòria Guso per a GRAF. Glòria és investigadora en art i ciències socials.