Degut a la situació actual la programació a GRAF s'ha vist afectada. Els espais romandran tancats fins a nou avís, però segueixen actius als seus web i xarxes socials amb nous continguts!

Gener 2020
per Alicia Kopf

Cosmografies

La ciutat com a constel·lació de signes ofereix aquests dies la possibilitat de viatjar a l’espai sense abandonar el pla horitzontal. Em dirigeixo al forat sota terra amb un senyal <M. Línia vermella> més pròxim. Aquest túnel no travessa el temps, però sí que l’escurça. Surto a Sant Andreu Comptal, on té lloc l’exposició Un dia em vaig creuar amb un meteorit al centre d’art Fabra i Coats. Una mostra comissariada per Carolina Ciuti entorn a la mirada a l’espai com a lloc de projecció de desitjos humans. Com amant dels imaginaris gelats, la meva atenció es dirigeix primer al vídeo de Regina de Miguel Deception Island, (2017). L’artista mira aquest racó de l’Antàrtida com qui baixa de la nau espacial: “Illa Decepció pertany al futur, conté vida soterrada, extremòfila, diminuts revenants esperant a ser despertats”. Un entorn habitat per organismes adaptats a les condicions més dures –calor volcànica, fred glacial–, formes alienígenes, entre el fascinant i l’horror.

Tal com defensa el realisme especulatiu de Graham Harman, “mentre els filòsofs es barallen entre si per la possibilitat de l’“accés” al món, els taurons persegueixen a la tonyina i les glaceres colpegen contra la costa. Quant temps més la filosofia continuarà satisfeta sense dirigir-los la paraula?” Aquesta narradora post humana i lírica projecta la seva paraula al paisatge llançant una interrogació en la línia de Harman, ja no “qui sóc” sinó “entre qui sóc?”.

En una realitat paral·lela de la mateixa sala gira Meteorito fosforito (2013) de Belén Rodríguez, un exercici de mise en abyme dels codis visuals de la ciència-ficció: la pedra de papier maché que penja del sostre és filmada en directe. La pantalla mostra amb una economia de mitjans convincent com flotem tots, meteorit, tu i jo, entre un 74% d’energia fosca a l’espai sideral. Al fons de la sala, explosions estel·lars encenen pàgines del que sembla una enciclopèdia del Cosmos, obra en vídeo de l’artista Julia Llerena: 43 Tiny Explosions, (2015). Mentre penso en l’estranya seducció de la combustió que dóna fulgor a les imatges impreses, es creua en el meu camí una peça enigmàtica com una esfinx. Es tracta de la peça 1858, Donati’s Comet, No Signal, (2018) de Pedro Torres. Microprojector i fòssil sobre placa fotogràfica. Què tenen en comú la sepultura mil·lenària d’un caragol i les trajectòries el·líptiques al voltant del sol d’un tros de terra gelada? tots dos són viatgers del temps. El cometa Donati va ser el més brillant que es va observar en tot el segle XIX i el primer a ser fotografiat; és la imatge de la placa. Cadascuna de les parts que componen aquesta obra (la imatge del cometa a la placa de vidre, el fòssil i el propi projector) parla del temps i les paradoxes dels diferents suports visuals que el detenen.

La conferència performativa d’Alexandra Laudo Com observar un cel nocturn? va emmarcar l’exposició amb preguntes més que fonamentals: “Quin és el nostre propi Big-Bang? Quan comencem a expandir-nos, és a dir, a estimar?” la comissària va relatar els punts en comú entre la mirada de l’astrònom i la mirada de l’artista mentre un grup de gimnàstica rítmica llançava esferes a l’aire. Laudo ens va recordar una cosa fonamental: “que la funció de l’artista, com la de l’astrònom, és treure les imatges de la seva foscor ontològica”.

La pròxima activitat relacionada serà una reflexió quàntica sobre el cosmos i el més enllà, la performance Ciència-Ficció de Cris Blanco (14 de gener, 19h).

Ens desplacem cap a altres llums: Sota l’Óssa major d’Àngels Ribé, al Centre d’Art Tecla Sala d’Hospitalet de Llobregat. El títol de l’exposició fa referència a la novel·la autobiogràfica L’enamorat de l’Óssa Major, de Sergiusz Piasecki. Una mostra curada per David Armengol en la qual “l’eix conductor és la manera de fer d’Àngels, el seu pensament té volum”. La mostra conté obres de diferents èpoques de l’artista, defugint la idea de trajectòria en un arc de cinquanta anys d’activitat i producció artística mereixedores de l’últim Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

Com el protagonista ignorant de l’Enamorat de l’Óssa Major, que posava nom de dona a les seves estrelles preferides, em dedico a explorar a la xarxa els membres de l’Óssa Major. Descobreixo que el seu punt més brillant és Alioth, una estrella blanca espectral A0p1, 108 vegades més lluminosa que el sol… li segueixen Dubha, Ursae Majoris, coneguda com Benetnash o Alcaid, Mizar, Alcor, Merak i Phecda. Noms tan bells que no poden ser humans.

“– Vol vostè saber alguna cosa més? Puc prestar-li un manual de cosmografía i així podrà llegir algunes coses sobre aquest tema.”

I com el protagonista ignorant de Piasecki, responc:

– No, no. Només m’interessen aquelles estrelles.

La pròxima estació para a la caixa negra del cinema comercial més proper: Star Wars: l’ascensió de Skywalker. Tindrem la dosi habitual de batalles espacials, reflexions sobre el costat fosc que habita en tots nosaltres i els conflictes generacionals que un pare caigut en el cinisme pot despertar. Stars Wars és un cosmodrama galàctic en clau èpica, i això, fins ara, qui us escriu no ho havia sabut apreciar. Aquesta vegada, l’heroïna tria enfundar el làser i sanar al monstre en comptes d’atacar-lo. Ella mateixa ens recorda que “hi ha vincles més forts que la sang”, i que per això cadascú té dret a triar el seu propi cognom. Missatges d’agrair durant i després de les festes de Nadal.

Text d’Alicia Kopf per a GRAF. Alicia és escriptora i artista visual.

 

Crèdits imatges:

1- Meteorito fosforito (2013), Belén Rodríguez.
2- Fotografia del cometa Donati a 1858, reproduïda en una glass lantern, cortesia de Pedro Torres.
3- Work is the Effort Against Resistance, 1976, Àngels Ribé.
4- Cap al lluny, 2003, Àngels Ribé.