GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Maig 2019
per Esther Vilà

Desobedients

Escric aquesta possible ruta uns dies abans de les eleccions generals. Sigui quin sigui el resultat, ens tocarà seguir sortint al carrer i desobeir perquè desobeint trobem la manera de repensar-nos i amb la reflexió: l’acció i el canvi.

L’exposició Desobediències: una caixa d’eines, que es pot veure al Mecànic, proposa, des de diferents camps artístics com la filosofia, l’escriptura o la imatge, diverses eines que funcionen com a instruments per a la desobediència social i que posen de manifest la seva força per fer-nos prendre consciència que potser sí que tot està a les nostres mans.

Hi participen artistes, col·lectius, institucions i activistes socials, que, cadascú des del seu camp, aporten una reflexió, una imatge, una pràctica amb la intenció d’activar el visitant. L’exposició s’inicia amb el manifest de Martí Sales, qui, fent ús de la seva arma, reivindica l’escriptura i la literatura com a eines per a la desobediència. A la vegada, com ens comentava Xènia Gasull, comissària de l’exposició i cofundadora de Mecànic, la peça es converteix en el discurs que dona el to general a la proposta.

Tot seguit ens trobem amb l’espai dedicat al llibre (com a suport històric per a la transmissió d’idees) amb la instal·lació Mur de llibres on es poden consultar tota classe de publicacions (fotollibres, narrativa, filosofia, assaig…) que provenen de diverses editorials o col·leccions, com Archipelago (projecte editorial de Magali Avezou), la col·lecció de Gabriela Cendoya, o de la llibreria Calders, entre d’altres. És una delícia anar fullejant els diferents volums exposats… com a “curiositat” hi trobareu La Bíblia i la Holy Biblie intervinguda pels artistes Adam Broomberg i Oliver Chanarin. O un exemplar d’una sèrie de llibres “cartoneros”: llibres fotocopiats amb cobertes de cartó realitzades per nens i nenes d’escoles d’Amèrica Llatina… I fins a un manual (fet als Estats Units!) destinat als ciutadans de Nicaragua per animar-los a desobeir l’Estat amb petites accions casolanes aparentment inofensives…

També en aquest espai per a l’escriptura, el paper i el pensament hi participa la publicació El pressentiment del col·lectiu Espai en Blanc: “Ningú no sap què passarà. Els discursos polítics són intercanviables. Només els pressentiments tenen força i permeten prendre una posició”.

Una fotocopiadora ens dona l’opció d’imprimir-nos algun pressentiment: “La nostra violència és existir”. Fins i tot podem fotocopiar-nos un dels manuals d’instruccions fets durant les primaveres àrabs sobre com vestir-se per anar a una manifestació o com construir una màscara antigas lacrimogen…

La fotografia, com l’art que “dispara”, la trobem representada en el treball del fotògraf brasiler Felipe Abreu i el francès Nicolas Descottes. També s’hi exposa el projecte de Tanit Plana vinculat a la tecnologia i a l’ús que se l’hi pot donar al telèfon mòbil com a eina de denúncia i de transmissió de l’abús de poder, al contrari de la imatge que sovint en tenim com a símbol de consum i de control. Tanca l’exposició un vídeo collage de diferents moments de desobediència civil, d’aquí i arreu, amb accions del passat fins a les més contemporànies.

S’han programat diverses activitats paral·leles a l’exposició, com per exemple la xerrada que ha organitzat el grup Gentrific.Action el 16 de maig amb Zumzeig i la Nau Ivanov per manifestar la problemàtica de la gentrificació, i reflexionar sobre el paper que juguen els espais culturals, com el Mecànic, en la gentrificació dels barris. Sobre gentrificació i art també se’n parla a l’última publicació del Sant Andreu Contemporani Article (núm.5) Vivir en una burbuja que vaig trobar a la galeria Chiquita Room.

A Chiquita Room, espai obert des de fa pocs mesos a Sant Antoni, es pot veure l’exposició de Teresa Estapé Oro, papel, diamante, comissariada per Zaida Trallero. Una proposta que subverteix les regles imposades pel mercat capitalista, invertint i deslocalitzant el valor de la joia o de la peça d’art. En general, tot el que fa Teresa Estapé, joiera i artista visual, m’interessa. M’atrau aquesta valentia que té de treure, treure, treure i quedar-se amb allò tan mínim i petit, i aconseguir mostrar l’essencial. Allò just per qüestionar-se el valor dels tres materials que donen títol a l’exposició: or, paper, diamant. L’exposició mostra la instal·lació Valor refugi II on una planxa d’or es transforma en paper i queda amagada sota la frase “Show me the money” i camuflada entre 95 folis A4 penjats a la paret.

També la peça Diamant en què despulla un diamant traient-li la brillantor i deixant-lo així sense el valor atorgat pel mercat. “El capitalismo me repugna y me fascina como a todos. Estamos condenados a vivir en él pero podemos hacer muchas pequeñas elecciones en nuestro día a día para sabotearlo y, sobre todo, lo único que nos hace algo libres es la consciencia y la visión crítica. Yo espero que al salir de la exposición, te lleves esa semilla y se genere esa reflexión de lo que realmente es valioso para uno», comenta Teresa Estapé.

Exposició impecable i contundent. Demaneu que us ensenyin el llibre d’artista Envoltorio para diamante que han publicat amb motiu de l’exposició: “un libro de artista fruto del intrusismo y la apropiación en su propio oficio de joyera” (Chiquita Room).

Una altra artista que qüestionava els codis de valor de la seva professió era Lina Bo Bardi, deia per definir-se: «Soc arquitecta, trenco murs!» A la Fundació Joan Miró s’exposa “Lina Bo Bardi dibuixa” fins al 26 de maig. L’exposició mostra una selecció de dibuixos que des de petita van ocupar tota la seva vida i que van ser claus per al desenvolupament de la seva trajectòria professional i personal. Lina Bo Bardi (Roma, 1914 – Sao Paulo, 1992) va ser arquitecta, dissenyadora, curadora, amant de les plantes i la natura, i el dibuix sempre estigué present en totes aquestes activitats.

Lina Bo Bardi dibuixa posa de manifest aquesta passió: el dibuix com a eina de treball, però també com font de plaer, com a declaració d’intencions. Entenia el dibuix com una eina de pensament, d’exploració, d’expressió i fins i tot de lluita. Amb pocs recursos econòmics, Lina Bo Bardi tira endavant projectes ambiciosos però sempre molt arrelats al contacte amb les persones i al seu vincle amb la natura. Creia que la persona era la protagonista de l’arquitectura i, per tant, els seus projectes sempre la tenien com a referència.

El 18 de maig (Dia Internacional dels Museus) es projecta el documental Poesia precisa / L’arquitectura de Lina Bo Bardi (2014), de la realitzadora Belinda Rukschcio. Imatges de projectes, evocacions i comentaris sobre la concepció de l’arquitectura de Lina Bo Bardi i el seu compromís sociopolític.

De Bo Bardi a María María Acha-Kutscher, a La Virreina, fins al 23 de juny. L’exposició, comissariada per Valentí Roma, és a l’espai petit de La Virreina. Womankind és un projecte de llarg recorregut de María María Acha-Kutscher (Lima, 1968) en el qual investiga críticament la mirada masculina que des de la fotografia s’ha fet cap a la dona, revisant imaginaris que, des del naixement de la fotografia, han construït una història visual de les dones paternalista i discriminatòria. Una mirada que col·loca a la dona com a ésser passiu, en una bombolla, aïllada de la societat, del treball, del moviment de la ciutat, de l’art. Una dona que és objecte de representació artística, però no és qui es representa ni tampoc s’hi sent identificada. En les diferents sèries de fotografies que componen WomanKind, María María Acha-Kutscher intervé de manera precisa i subtil en les nombroses imatges d’arxiu de diverses procedències que troba, dotant-les d’un nou significat. Així, com es diu al text de sala, l’artista es converteix d’alguna manera en una espigoladora més, seguint a Agnès Varda, una altra desobedient generosa.

Text d’Esther Vilà per a GRAF. L’Esther és Coordinadora d’Arts Visuals i Cinema a La Casa Elizalde.