Certa Falta de Coherència

Temes per a tractar, i que puguin tocar a els uns o els altres projectes de XarxaProd, hi ha molts però hem triat 4 i hem convocat a 4 persones que sabíem que portant-los al seu terreny li traurien la punta necessària. Perquè si un text no punxa, si no serveix per a provocar un salt de la cadira a aquelles que produïm i consumim, per a què donar-li llum. Perquè si produïm, coordinem, gestionem en aquest àmbit dúctil de les pràctiques contemporànies, és per a repensar constantment el com i allunyar-nos de la quietud. Imaginar-nos un context inquiet, vibrant. Esborrar per sempre allò que hem escoltat mil vegades de “és que les coses es porten fent així molt temps”, “així és com es fa”, “és que aquí hi ha un protocol que no podem alterar”.

En el dia a dia de GRAF, ens veiem i creuem amb agents dedicades i preocupades per afegir la tasca de repensar el treball que desenvolupen de manera habitual. A considerar-se en relació a unes altres. Aquests 4 eixos sorgeixen de cadascuna d’aquestes múltiples converses, del diàleg amb les persones a les qui hem convidat a escriure (tant les que han pogut participar i les que no), amb l’entorn de Xarxaprod i també en el si de GRAF. Potser us reconeixereu en algunes frases o idees d’aquest text. Gràcies per compartir obertament la vostra experiència en forma de reflexió amb nosaltres. El resultat, no són tant 4 temes sinó la col·lecció d’aquestes innombrables qüestions que s’agrupen i despleguen molts textos possibles dirigits a qualsevol que es vulgui acostar, per a la pròpia comunitat, però sobretot cap als propis espais, com una eina de reflexió, de reflex amb aquestes línies.

Algunes de les preguntes en forma resumida serien:

– Són els espais de producció des d’un context rural els idonis per a reflexionar sobre temàtiques contemporànies? Quines serien?

– Què significa oferir una residència artística? Quina funció compleix, quines són les seves diferents formes i quins són els trets que poden definir-les? Quines línies vermelles podríem dibuixar?

– Com és possible conjugar la pràctica contemporània amb la creació de públics o un treball de proximitat amb el context? Podríem parlar d’una devolució social? Deurien els espais de producció estar obligades a complir aquest objectiu?

– Un espai de producció es dedica essencialment a l’acompanyament o facilitació de recursos i eines per a la creació artística en les seves diferents fases, disciplines o modalitats. Com es conjuga aquest propòsit amb la idea, necessitat i/o obligació en la generació d’esdeveniments? Temporalitat i sobreproducció
 
 

Finalment aquest text es proposa, no tant com un resum o un tancament, sinó que entre línies s’ha anat elaborant un cinquè tema: si el context de les pràctiques artístiques contemporànies, el seu teixit, se sustenta en la vida i la seva mutabilitat, quin sentit té etiquetar i forçar les definicions. I perquè no pensar que cadascun dels projectes i espais de Xarxaprod (i altres que no estan), sorgeixen i es despleguen en el seu propi enclavament geogràfic, polític i social, amb les seves necessitats i les seves idiosincràsies.

Posterior a la redacció dels textos, l’exercici conceptual amb els espais ha estat simple, repartir i associar a cada “tema” una sèrie d’espais de Xarxaprod, en un mapa, que bé podrien haver estat combinats d’altres múltiples formes i dels quals haguessin sorgit rutes diferents. Però que la mera unió fa explícita de forma reactiva , uns wnous nodes de pensament.

El fet de l’existència una xarxa com XarxaProd, que agrupa una sèrie de projectes de diferent índole, escala i abast i ambició i color i plec i…, que no serveixi per a uniformar sinó perquè, cadascuna en les seves particularitats, es facin especialistes. Perquè no tots els espais han de tenir obligatòriament una residència o espais de treball o acollir a artistes i curadores, col·lectius i projectes culturals i/o empresarials… no han de tenir totes convocatòries amb 20 modalitats per a cada single disciplina predefinida.

Podria haver existit un menjador de la casa familiar d’unx artista que s’utilitzava com a espai de treball per a una altra artista, que feia una estada en el mateix lloc durant un mes, i servia de lloc d’intercanvi amb artistes locals i, després d’aquest període, el mateix espai es transformava en lloc de presentació -normalment de performance- a la qual acostuava a venir bastant gent i curiosament un grup de veïnes del barri que els dijous quedaven per a anar a veure exposicions i que no es perdien una.

Podria haver existit un garatge florit, al medial d’un riu en una zona semindustrial, a una hora de qualsevol nucli urbà important, que un grup informe de persones amb algunes inquietuds culturals i artístiques van decidir llogar a baix preu i que es va utilitzar per a moltes coses diferents, les més habituals eren de cineclub, buc d’assaig i local de concerts, que al cap del temps moltes d’aquestes persones es van anar desvinculant de l’espai, menys dos d’elles que van començar a demanar alguna subvenció fins que s’ha convertit en el centre cultural d’aquesta petita població al qual s’acudeix de manera indiscriminada quan no se sap que fer.

També podria haver existit un lloc paradisíac per a retirar-se durant un breu espai de temps amb totes les facilitats i la solitud a un mòdic preu. Això sí, hi ha línies vermelles. No pot ser un abandó total on ningú expliqui quines les condicions de la residència i que calgui anar descobrint-ho tot. No pot ser que ningú hagi pensat per endavant les necessitats d’una persona que donarà ús a un lloc que no és el seu hàbitat habitual per geografia o cultura. No pot ser que l’espai reclami tantes gestions que això impedeixi poder treballar en la proposta per la qual s’ha estat convocada. No pot ser que lx artista amb el pagament del “lloguer de l’espai” costegi a l’estructura, encara que hi hagi artistes que tinguin els diners per pagar-ho. Llavors, i aquí em contradic, no es pot dir centre de producció a un negoci. Són alguns exemples possibles de molts tipus de pràctiques amb millor voluntat i algunes amb pitjor capacitat empàtica.

Uma Certa Falta de Coerência podria ser i és un espai en Porto dirigit per André Sousa i Mauro Cerqueira que manca de les condicions de blanquitut habituals d’una galeria però que ofereix uns altres temps, unes companyies, altres relacions, i un coneixement en carn i intrínsec del que és fer art. Encara que algunes ho saben, moltes vegades s’obliden que és un procés complex, molt dur, fràgil, que precisa dels marcs adequats per a poder desenvolupar-se. Els manllevem el nom per al títol, com a lema per a posar en valor el genuí, en lloc de continuar uniformant.
 
 
 
–

Text de GRAF.

Aquest mes de novembre han tingut lloc les jornades de portes obertes de la Xarxa d’Espais de Producció i Creació de Catalunya (Xarxaprod), durant les quals diverses entitats que formen part han obert les seves portes, organitzant activitats per a donar a conèixer els seus espais i contextos. Des de GRAF ens sumem amb la producció de cinc Rutes GRAF que en aquesta ocasió es concreten en textos de reflexió que aprofundeixen en diverses temàtiques vinculades als centres de la xarxa, des de la mirada de cinc agents de l’art i altres àmbits: mafe moscoso (treballa en entorns entre escriptura, etnografia i art), Helen Torres (sociòloga, traductora i educadora), Bàrbara Sánchez Barroso (artista, feminista i amant dels llibres), Rita Andreu (comissària, gestora cultural i realitzadora audiovisual) i l’equip GRAF. En cada Ruta vinculem un dels textos amb un grup d’espais de Xarxaprod, suggerint afinitats entre ells.

Traducció del text al català per GRAF