Novembre 2020
per Erik Harley

LA QUIMERA OLÍMPICA: L’ANELL

A continuació es proposa una cursa olímpica. És una cursa que pots fer a peu, assossegadament i sense cansar-te massa així que en certa manera també és una ruta. El nostre circuit pot realitzar-se en menys de deu minuts i recorre un quilòmetre exacte. A més, ens permet visitar quatre punts imprescindibles de la història de la Quimera Olímpica, un projecte de recerca i difusió emmarcat en el “Pormishuevismo”, un fals moviment artístic que ha marcat la història de l’arquitectura, l’urbanisme i l’enginyeria civil d’aquest país a base de “pollazos” contra la taula.

1) Primera parada: Estadi Olímpic Lluís Companys.
Arquitectes: Vittorio Gregotti + Federico Correa i Alfonso Milà.
Rehabilitació: 1985-1989.

Per tal de complir amb la data olímpica, l’antic estadi de l’Exposició Universal de 1929 havia de rehabilitar-se i augmentar la seva capacitat. El projecte de Vittorio, Federico i Alfonso respecta el rotllet noucentista de l’estadi. Els tres arquitectes van coincidir a baixar la cota de la pista per guanyar graderia i poder albergar les 60.000 persones exigides pel Comitè Olímpic Internacional. Les coincidències acaben aquí. No es van posar d’acord en com ordenar l’estadi i van acabar optant per una solució mixta. Les graderies superiors estan disposades com va voler l’italià i les inferiors com van voler els catalans. Es va inaugurar de manera precipitada i sense estar acabat per albergar la Copa del Món d’Atletisme de 1989. No va ser un bon dia. Després de la pluja van aparèixer les goteres i després dels esbroncs independentistes al Rei, els primers dubtes sobre la capacitat organitzativa de Barcelona.

2) Segona parada: Palau Sant Jordi.
Arquitecte: Arata Isozaki.
Construcció: 1983-1990.

Per tal que la ciutat allotgés els Jocs, les exigències del COI eren clares. Barcelona havia de construir un palau d’esports amb capacitat per a 17.000 assistents que fos apte per a qualsevol esport de pista. Gairebé res. El projecte d’Isozaki presentava una espectacular coberta d’irregulars ondulacions que evocaven superfícies marines i llenguatges gaudinians. És una pena perquè no té res a veure amb el que estàs veient. Les ondulacions gaudinianes van acabar convertint-se en la closca d’una tortuga metàl·lica.

Com va passar això? Res, una ximpleria. Havia estat projectat sobre un abocador de més de 40 metres de profunditat. El canvi d’emplaçament va fer que el ja de per sí precipitat calendari de l’obra adoptés un ritme vertiginós. Però Isozaki no es va queixar. El japonès va redefinir l’edifici per a situar-lo una mica més enllà i va canviar la coberta per a poder-la muntar a terra i elevar-la amb un revolucionari sistema de gats hidràulics que només s’havia provat una vegada a la història. Una cosa molt més performativa que necessària.

A més a més, va incorporar al seu edifici la pèrgola dissenyada per Corretja i Milà. Isozaki és, estranyament, un Leo molt comprensiu. A canvi de la seva “desinteressada” comprensió, se li va encarregar a la seva dona Aiko Miyawaki una instal·lació d’art anomenada ‘Utsurohi’ (Canvi) formada per 36 columnes de pedra artificial repartides per tot l’Anell Olímpic.

3) Tercera parada: INEFC.
Arquitecte: Ricardo Bofill.
Construcció: 1988-1990.

L’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya en realitat no hauria d’estar on està. La “Universitat de l’Esport” va ser dissenyada per ocupar l’espai on avui es troba el Palau de Sant Jordi d’Isozaki.

Ricardo Bofill es va ofendre moltíssim al veure el seu edifici desplaçat i es va negar a cooperar. Els responsables de l’ordenació li van demanar que retoqués el projecte. Només feia falta que fes el mateix que Isozaki i que ho harmonitzés amb la pèrgola que havien dissenyat. Bofill va decidir venjar-se. Va desplaçar l’edifici però no el va voltejar. Per això l’accés principal de l’INFEC queda avui dia fora del conjunt. Alguna cosa que pot llegir-se com si Bofill fos un edifici emmurriat que decideix donar-li l’esquena a la resta del grup.

4) Quarta parada: Torre de Telecomunicacions de Montjuïc.
Arquitecte: Santiago Calatrava.
Construcció: 1989-1992.

A Montjuïc hi havia dues petites antenes utilitzades per Telefónica, els contractes d’usdefruit de les quals caducaven el 1990. Tot i que l’empresa de telefonia va intentar renovar-los en diverses ocasions, des de l’Ajuntament van posar moltes pegues.

Diu la llegenda que un dia Pasqual Maragall va trucar la companyia de telefonia i els va donar a entendre que si volien una antena a Montjuïc pels Jocs, haurien de lliurar-la a Calatrava. Preu de la broma telefònica? Una torreta pressupostada en 300 milions de pessetes, convertida en menys de tres anys en un tros de torre de 3.000 milions. És a dir, d’1,8 milions d’euros a 18 millonassos en una escultura blanca amb antenes.

La nostra breu cursa acaba aquí, a una escultura sobredimensionada, una fita “pormishuevista” que, per cert, funciona com a rellotge solar. La resta de la història ja la coneixes. Montserrat Caballé cantant, més de 10.000 esportistes passejant-se per la ciutat, un munt de voluntaris cridant-li “hola” al món, un arquer, una fletxa i un peveter en flames.

Però si vols saber com va començar tot això, hauràs d’obrir Instagram, buscar @preferiria.perifèria i llegir ‘La Quimera Olímpica’, el trenta-novè capítol del “Pormishuevismo”. Preparats? Llestos? Ja!

ARXIU JOCS OLÍMPICS BARCELONA 92 PASQUAL MARAGALL ALCALDE DE BARCELONA QUATRE DIES ABANS DE LA INAUGURACIÓ DELS JOCS OLÍMPICS

–

Text d’Erik Harley per GRAF. Harley es artista visual expert en estudis urbans i resident a Bar Project.
Extracte de ‘La Quimera Olímpica’ un projecte d’investigació i difusió desenvolupat a Bar Project (Barcelona, 2020).