GRAF t’apropa la programació de creació contemporània a Catalunya. L'agenda que suma totes les agendes.

Setembre 2014
per Caterina Almirall (El Passadís)

Tot comença amb un mapa. El mapa hauria de servir per orientar-me, per organitzar-me, per no perdre’m, no perdre’m res, que comença la temporada a les galeries de Barcelona. La ruta no és erràtica, però sí una mica frenètica. Abans de començar, el mapa se m’ha inundat de cafè. L’amic que m’acompanya en la ruta, el que ha tirat el cafè sobre el meu mapa, està molt content amb l’expo del Jonathan Millán a Estrany-De la Mota. Mirem les posturites que fa el Jonathan sobre la balsa, riem, i ens sentim identificats amb els seus drames adolescents. En altres llocs veiem coses que no ens agraden tant, les critiquem i marxem amb un cop de porta, ha! Agafo un mapa nou i torno a començar. Baixo uns quants carrers i comencen a passar coses, ja saps què vull dir. S’han acabat les rebaixes i tots van com bojos a buscar la última novetat, o més ben dit la pròxima tendència. Estan cansats de ser emergents, però ja que els hi proposen, hi van. A la tele han tret la notícia i diuen que el que es vol és donar una oportunitat als joves i aquestes coses que queden tant bé. La Luz Broto, com sempre, juga amb nosaltres, ens fa donar la volta. Se’m trenquen les ulleres de sol a la porta d’ADN però penso que està bé que hagi guanyat el premi. Però, què venen en aquesta galeria? A la Cyan gallery hi ha una planta de veritat, vaixells de porcellana i cassettes de l’Aziz que és una estrella del pop búlgar que fa una música que es diu turbo folk, és un transvestit per l’amor del qual es barallen la màfia, els nazi homòfobs i els homosexuals… com per perdre-s’ho. A EtHall, mira que és petit, però trigo una estona fins que ho veig,                       … Quan surto els ulls em fan pampallugues. Al capdavall de Joaquin Costa hi ha una pancarta que diu que el Raval no està en venta, que està de festa. Deu ser perquè ja han venut el barri, no? Fa temps que el van vendre, sinó pregunta-ho als del MACBA, que ara fan una exposició sobre monuments, vull dir, de nonuments. És una paraula bastant ridícula però entro a la Capella dels Àngels, llegeixo el full de sala… “els monuments amaguen una certa apropiació de l’espai col·lectiu…” em sembla una frase molt tova per constatar que, efectivament, el que l’escriu s’ha oblidat de l’arxiexemple que tenia davant del nas! La Mery Cuesta, que surt en una tele parlant diu que li va sentir dir a algú altre que ‘el bronze és la plastilina del poder’; també ho són les places i els museus de marbre, el port i les Rambles. El Miquel García vol que fem reunions a la galeria Àngels Barcelona on ha posat tot de cadiretes blanques ben ordenades, però decidim fer la reunió a casa, total, tinc les mateixes cadires d’IKEA al menjador. Els de BAR han fet una presentació dels nous residents de la temporada, i hem parlat de bruixes, fantasmes i vidents, una mica d’aire fresc. Els de l’Art Nou també van fer una xerrada, però hem acabat donant voltes a les mateixes preguntes que ens fèiem la temporada passada, resulta més inquietant que els fantasmes i les bruixes. Una galeria et fa més lliure que una convocatòria pública? O és al revés? Som massa dependents dels “públics”? Som precaris? Som lliures? Som artistes? Som Barcelona? Vivim de l’aire? Tens un pare ric? Has emigrat ja? Com ha anat l’estiu? En què estàs ara? Bueno, jo busco feina, i jo tinc un currillo de vigilant de sales al Mnac, pues jo treballo a Desigual, tio. Barcelona és petita però l’agenda és infinita. Quan la torno a mirar, l’agenda, ja s’ha tornat a omplir. Beneïda vuelta al cole, s’estava bé de vacances, però aviat ni ens en recordarem. Per cert, parlant de mapes i aprofitant la inèrcia d’aquesta marató cultural he passat pel Renoir a veure la del Houllebecq, que els dimecres posen l’entrada a 3€. Es veu que el segresten. Aquest escriptor francès és un personatge ben desagradable, no crec que ningú realment volgués pagar el seu rescat. Però fa uns anys va escriure un llibre que es deia El mapa i el territori.

Text de Caterina Almirall (El Passadís) per a GRAF